Barbers del 23 de febrer

Fa poc vaig veure per tele­visió una pel·lícula d’argu­ment sobre el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, el de Tejero, Armada, Milans del Bosch i tota la patu­leia. Tot i ser de pro­ducció recent, i amb recur­sos econòmics i artístics cata­lans, es movia dins un aire de prudència i amb peus molt de plom. Ningú no acaba de que­dar mala­ment, del rei en avall. Qua­ranta anys després, encara no es poden ano­me­nar cara­llots els cara­llots? Per què es fan noves pel·lícules sobre aquells fets, si no es pot par­lar clar? Hi tenia un paper relle­vant en Joan, Juan, Jua­nito, García Carrés, l’únic civil col­pista jut­jat. N’hi devia haver més però ell era el més burro. Tot­hom a Mataró ha sabut sem­pre que era burro, ja des de col·legi. El van con­dem­nar a qua­tre anys de presó. Un cop enlles­tits, el vaig veure un matí asse­gut al bar La Granja de la Ram­bla fent el ver­mut tot sol. Gras que petava, la cadira d’alu­mini supli­cava que es busqués un altre seient. Devia haver vin­gut de Madrid per veure els seus parents, els Carrés del car­rer Mas­sevà. Es pot ser del car­rer Mas­sevà, petit, estret i arrau­lit, i ser un gàngs­ter, un mafiós i coses pit­jors. Se’l va invo­lu­crar molt en els assas­si­nats del advo­cats del car­rer Atocha de Madrid. El seu oncle, el senyor Vicenç Carrés, una bellíssima per­sona que ens ser­via cada diu­menge altruísti­ca­ment els resul­tats del fut­bol base a El Punt del Maresme, se l’esti­mava resig­na­da­ment: “Què voleu, és el meu nebot.”

Quan vaig veure en Jua­nito al bar jo ja havia can­viat de bar­ber. El meu de tota la vida, que ja ho havia estat de l’avi i del pare, par­ti­ci­pava de les idees que havien ani­mat Tejero. Els seus cli­ents, amb més afició. Quan jo entrava, calla­ven. Perquè pogues­sin par­lar amb lli­ber­tat em vaig bus­car un altre per­fi­la­dor. Cos­tava un ull de la cara però el jove que m’ate­nia, ves­tit de Toni Miró, anava per feina i es man­te­nia en silenci. Un dia el va tren­car. Em va expli­car que quan feia el ser­vei havia rasu­rat cada matí les gal­tes de Jaime Milans del Bosch, inquilí de la presó que depe­nia de la seva caserna. “Em va triar perquè era de Mataró: “¡un pai­sano no me va a cor­tar la yugu­lar!” Els Milans del Bosch tenen la casa pai­ral, una de les més impres­si­o­nants del país, a Sant Vicenç de Mon­talt, població veïna. Ara li han can­viat el nom con­ta­mi­nant, però sem­pre serà can Milans del Bosch. El bar­ber m’expli­cava amb delec­tació i orgull la deferència del gene­ral. Vaig mirar les nava­lles. Totes ple­ga­des. Vaig mirar les ampo­lles de colònia: Hugo Boss. L’antic bar­ber tenia Floïd. No hi he tor­nat més. L’antic bar­ber es va jubi­lar. Un dels seus emple­ats, l’Àngel, es va plan­tar pel seu compte. Era el més dis­cret i callat de l’antic equip. Encara ho és, i m’aplica al cla­tell una colònia de marca no t’hi fixis que és molt refres­cant.