La desescalada

Després de 45 dies seguits de con­fi­na­ment, avui més d’un milió de nens de menys de 14 anys podran sor­tir una hora al car­rer. Ha estat una decisió lenta i con­tro­ver­tida, fruit de mol­tes espe­cu­la­ci­ons, comu­ni­cada erràtica­ment i amb incon­gruències que gene­ren inqui­e­tud a les famílies, per exem­ple què passa amb els ado­les­cents. Segons el govern espa­nyol, un noi de quinze anys pot anar sol a com­prar al super­mer­cat o a la farmàcia, però en canvi no pot fer una sor­tida diària a pas­se­jar amb un adult.

Dei­xant al marge els aspec­tes con­crets de la mesura, és inne­ga­ble que la pro­posta del govern espa­nyol s’ha anat apro­xi­mant, a cada modi­fi­cació, a la pro­posta ini­cial que feia la Gene­ra­li­tat; encara que no hagi tin­gut en compte la idea d’esta­blir unes fran­ges horàries, per la resta encaixa molt més en la pro­posta que es feia des d’aquí que no pas en la idea ori­gi­nal que es va llançar ini­ci­al­ment des d’allà, cosa que demos­tra com de fei­xuga és la gestió cen­tra­lit­zada des de Madrid.

Quan l’emergència sanitària hagi pas­sat hau­rem d’ana­lit­zar com, amb l’excusa de la pandèmia, l’Estat ens ha apli­cat un 155 enco­bert, dei­xant la Gene­ra­li­tat sense com­petències ni tan sols per deci­dir com i quan han de sor­tir els nos­tres fills de casa. I caldrà ana­lit­zar també com s’han uti­lit­zat les for­ces arma­des per defen­sar una idea con­creta d’Espa­nya. I com s’ha apli­cat al peu de la lle­tra la llei mor­dassa que el govern de Sánchez i Pode­mos pro­me­tia dero­gar.

De moment, avui viu­rem el pri­mer pas de la deses­ca­lada, un pas cru­cial per als qui tenim fills petits. L’epi­sodi del des­con­fi­na­ment dels nens hau­ria de ser­vir per rei­vin­di­car que els ter­ri­to­ris i els muni­ci­pis tin­guin més marge de decisió en tot el procés que tot just ara comença: les deci­si­ons polítiques, sobre­tot aque­lles que afec­ten la quo­ti­di­a­ni­tat, com més a prop es pren­guin de la gent, millor.