Cervesa negra

Mònica Oltra, de Compromís Valencià, ha dit que el primer que farà quan s’acabi el confinament és baixar al bar i demanar la cervesa més freda que tinguin. Totes seran fredes aquell dia, si s’han passat la quarantena dins les cambres frigorífiques que no ha obert ningú. Anirem al bar. Jo, sense ser especialment cerveser, també. La condició és que la cervesa sigui negra. L’altre dia van fer per la televisió L’home tranquil, l’obra incommensurable de John Ford. Passa a Irlanda. La cervesa negra, pròpia del país, hi va a raig. Se la beuen amb tanta fruïció que em van venir ganes d’anar al pub Cohan on passa l’acció i unir-me als degustadors. A La 2 de TVE tenen bons programadors. Un bon programador entén que L’home tranquil va ser feta pensant en un confinament. És amable, et deixa com nou i dutxat. Hi circulen trenets, cotxes de cavalls i cotxes de motor primitius. Els sacerdots catòlics i anglicans conviuen en harmonia sota la mirada comprensiva de l’IRA. Hi ha riuets, pontets, muntanyetes, casetes amb xemeneies que treuen fum... Una capsa de joguines per a temps de reclusió.

El nostre fill va anar una temporada a estudiar a Londres. Per pagar-se les despeses treballava en un bar. Omplia vasos de cerveses. El vam anar a veure dues vegades. A la tercera vam quedar de confluir a Dublín, ciutat que tots tres desconeixíem. Vam mirar les atraccions visuals, em vaig comprar una corbata que encara fa molt d’efecte i al final el fill va proposar anar a un bar, mític entre els ambients on es bellugava, que es trobava davant per davant de la fàbrica de cerveses Guinness. Es veu que la cervesa perd molt si se la belluga. No li agrada viatjar. Per arribar a aquell bar només havia fet un trajecte de vint metres. El resultat havia de ser fulminant. El bar havia tancat. Millor dit: havia hagut de tancar. La fàbrica cervesera n’havia construït un de propi a dins, amb vistes sobre Dublín. El “quilòmetre zero” estava més que assegurat, érem a punt d’una experiència mística. Un cambrer omplia a pressió els vasos amb el líquid espès i negre com el quitrà i amb aquella olor de torba cremada que fan totes les coses a Irlanda i que fa L’home tranquil. Amb molta traça dibuixava en l’escuma la marca de fàbrica de Guinness. El meu fill se n’admirava: “S’ha de ser irlandès de soca-rel per aconseguir el prodigi; a mi se’m desvia, se’m difumina...” El cambrer, un jove de la seva edat, se’ns va dirigir amb el més pur accent d’Andratx, com si fos Baltasar Porcel qui parlés: “No t’ho pensis, es tracta de pràctica, prolongada per l’al·lota que em reté”

El cambrer del Cohan no estava per filigranes. El seus clients, menys. Amb una Guinness viatjada em conformo. En fan de negra les marques d’aquí?