Els nostres avis i àvies

Ara que cada dia a les vuit sortim a aplaudir els sanitaris, crec que també és un bon moment per reivindicar els avis. Les persones que han superat les set dècades sobre aquest planeta i que ara, per desgràcia, un virus sorpresa n’està fent marxar moltes, massa. Els que superen la vuitantena van viure de ben petits la dura postguerra de la Guerra Civil espanyola; una duresa que era econòmica, però també de gènere, social i econòmica. Molts van buscar-se dues o tres feines perquè els seus fills o filles poguessin estudiar i fer carrera en allò que els agradés. La figura de la gent gran és massa vegades blasmada per la nostra societat. Són pou de saviesa, més per l’experiència que pels estudis que van poder cursar en una època hostil. Ara molts veuen com els avis marxen i ho fan sense una abraçada sincera d’agraïment dels seus fills, dels seus nets. La meva àvia va marxar fa gairebé tres dècades, però continua present en el meu pensament sovint. La recordo passant pel pont de Ferro sobre unes fustes que jo veia poc segures i com li deia que no veia segur el pont vermell d’Eiffel. Ella em responia que quan ella no hi fos continuaria passant-hi i que seguiria servint perquè milers de gironins travessessin l’Onyar de costat a costat. Era la iaia Teresa, de Bellcaire. La minyona del cònsol francès que es va casar amb un noi eixerit de Girona que aprenia la llengua gal·la. No va poder estudiar perquè a pagès no estava pensat fer això, però sempre se les va enginyar per tirar endavant les seves filles i els seus nets i netes. Segur que molts dels que han perdut la seva àvia o avi, o pare o mare recorden d’aquests dies tristos la generositat amb què sempre s’han comportat i aquelles abraçades guaridores quan se’ns fereix l’ànima per avatars de la vida. Als pares els devem la vida i l’agraïment ja és etern només per això. Però el paper dels avis i àvies és d’aquells papers secundaris que mereixerien l’Oscar ex aequo any rere any per ser els salvavides de diverses generacions. Per l’entrega abnegada als nets i per aquells consells o reflexions fetes des del coneixement i la tranquil·litat que dona la perspectiva d’una llarga vida. És un escrit massa personal i, sens dubte, un homenatge tardà i més que merescut a la meva àvia, però que alhora vol reconèixer tots els avis i àvies d’arreu del país, que, gràcies al seu passat, ens han fet com som en aquest present i on sense ells encara estaríem més perduts. Gràcies!