Molts déus Esculapi

Va, que un dia és un dia! Avui et par­laré d’una per­sona que m’és molt pro­pera. Es diu Lluïsa. L’altre dia em va enviar una foto­gra­fia des de la feina: una gran bossa d’escom­bra­ries fent-li de bata, guants de vete­ri­nari i unes ulle­res de ves a saber què. S’abraçava a uns estris cable­jats com si se’ls volgués men­jar a petons. A sota, un comen­tari: “Avui, torno a ser endos­co­pista. Quina il·lu!” Em va venir al cap el començament del film M.A.S.H., de Robert Alt­man (gràcies, Josep M.​Sebastián, per recor­dar-me el títol). Uns cirur­gi­ans mili­tars ope­ren en un hos­pi­tal de cam­pa­nya. Men­tre van tallant hemorràgies i ampu­tant mem­bres, fan bro­mes, can­ten i voci­fe­ren pro­ca­ci­tats. No saps si riure o esgar­ri­far-te’n. Qui va dir allò que l’humor no és res més que un recurs per ama­gar la por que et fa la rea­li­tat? Por del que et pugui pas­sar. Por del que pugui pas­sar a un altre sota la teva res­pon­sa­bi­li­tat. La Lluïsa no va ni aca­bar la qua­ran­tena a què la van obli­gar els seus supe­ri­ors: va haver de rein­cor­po­rar-se a l’hos­pi­tal on tre­ba­lla perquè la situ­ació era des­es­pe­rada. I va haver de desen­ter­rar manu­als per posar-se a estu­diar pneu­mo­lo­gia a tot drap. Avui, a Cata­lu­nya, tenim una plan­ti­lla de pneumòlegs espe­ci­a­lis­tes i una reserva de pneumòlegs que s’hi han hagut d’espe­ci­a­lit­zar a cuita-cor­rents. I tenim, sobre­tot, un exèrcit amb bata blanca que s’ha empas­sat mol­tes llàgri­mes i ha tret força per a l’humor. Però l’esforç ha estat tan inhumà que ara soc jo qui agafa por per ells. Tot ple­gat, pas­sarà fac­tura als met­ges i infer­mers més joves? Pati­ran alguna mena d’estrés post­traumàtic, tal com em vati­cina un metge amic que ja és veterà? Parlo de la Lluïsa, que m’és tan pro­pera. Però la Lluïsa es diu també Eli, i Èlia, i Cris­tina, i Quim, i Diana, i David, i Marta... Es diu tots els noms escrits a la tar­geta iden­ti­fi­ca­tiva que penja per sobre d’una bata blanca o d’un equi­pa­ment d’infer­me­ria i altres ser­veis hos­pi­ta­la­ris. Parlo de gent d’una sola peça que ara rep aplau­di­ments des dels bal­cons. Doncs bé, pot­ser seria millor dema­nar-los què els agra­da­ria que féssim. Pot­ser ens dirien que no, que con­ti­nuem fent l’onada a en Messi i que per a ells ens guar­dem una mica de soli­da­ri­tat, que exi­gim la seva dig­ni­fi­cació labo­ral i pro­fes­si­o­nal i que no ens com­por­tem com energúmens quan arri­bem car­re­gats de lleis a la seva con­sulta perquè ens curin el gra que ens ha sor­tit al nas.