L’atzar... ai!

La frase ha fet fortuna, i es retreu per subratllar la intervenció de l’atzar en els fets anomenats històrics: si Cleòpatra hagués tingut el nas un xic més llarg o un xic més curt, el destí de Roma (el del món sencer en aquella època) hauria sigut un altre. Segons sembla, la senyora era de format apetitós, força capfluixa, una reina important i els seus embolics amatoris amb alguns cabdills romans tingueren un pes decisiu en la història. Ara: del que dubto és que el seu sex-appeal depengués de la longitud o forma del nas, però deixem-ho córrer, potser en aquell temps amb el nas es feien meravelles. El cas és que s’arribà a creure que la sort dels pobles quedava lligada a una anècdota d’alcova reial de conseqüències imprevisibles.

L’esmolat i punxegut Voltaire ridiculitza aquesta mena d’atzars quan explica, a través d’un remotíssim braman hindú, la mort d’Enric IV de França: l’assassinat del rei no s’hauria produït si un dia, allà a les vores del Ganges, el braman en qüestió no hagués relliscat. Per desgràcia, aquest sacerdot oriental, en relliscar, va fer caure al riu el seu amic persa, Eriban, que s’hi ofegà. La vídua del persa es casà després amb un comerciant armeni, del qual tingué una noia, casada més tard amb un grec. Una filla d’aquest matrimoni s’instal·là a França i es casà amb un francès; van tenir un fill, René Ravaillac, que fou qui d’una punyalada matà el rei Enric IV. Si el braman no hagués relliscat, Eriban no hauria mort, ni la seva dona s’hagués casat amb l’armeni, no hauria nascut el pare del noi que matà el rei..., etc.

La humorada de Voltaire vol eliminar els presumptuosos lligams de causa/efecte que intenten justificar l’inesperat i inabastable funcionament de la història. M’agrada perquè fa que els savis no s’expliquin certes coses, i que científics i grans pensadors hagin de dependre de vel·leïtats il·lusòries plenes de vent, de fets casuals, pedestres i, fins i tot, ridículs. M’agrada tot això perquè, a l’edat que tinc, el que més m’interessa i diverteix és tot allò que va contra el que em van obligar a aprendre de jove, quan estudiava. Una educació molt bona (deien) però tot molt pitagòric. No es podia discutir res del que deia el professor. I no solament no es podia discutir, sinó que no es podia ni dubtar, calia creure-ho tot a ulls clucs, sense cap mínima forma d’escull o recel. Ha, ha...