Corpus culinari

Va ser veure’ls en una botiga d’ali­men­tació i posar-los al cis­tell: una malla amb car­gols de granja. En aquest viatge pel pala­dar de la memòria que faci­lita el con­fi­na­ment, si és que el dolor, el pati­ment o la mort pròxima no ens ha para­lit­zat, molts hau­rem pogut fer un recor­re­gut pel recep­tari tra­di­ci­o­nal, pel que es coneix com el cor­pus de la cuina cata­lana.

Ja sé que les gran­ges de car­gols i la seva comer­ci­a­lit­zació fa molts anys que han des­ban­cat allò que fèiem de petits després d’una bona pluja: sor­tir al tros amb el cis­tell a bus­car-ne, ja fos­sin bovers o regi­nes, ja fos­sin car­go­lins. Els recordo, aquests últims, enfi­lats en un brot de fonoll, arri­bant fins al dar­rer tram com si fos­sin un dels acròbates del Circ du Soleil, o del Raluy que van pen­jant les seves actu­a­ci­ons a les xar­xes de manera regu­lar. Però con­fesso que no n’havia com­prat mai. A casa qui els cui­nava era la mare, i en tot cas dar­re­ra­ment quan me’ls he crus­pit a taula, ha sigut a la d’un res­tau­rant.

Recordo el con­vit a una car­go­lada de Pere Cas­tells, un dels nos­tres emi­nents científics gas­tronòmics, de Bell­caire d’Urgell, que ha escrit sobre com serà l’ali­men­tació del futur, que va estruc­tu­rar el depar­ta­ment científic d’El Bulli, i de la Fun­dació Ali­cia, entre molts altres esgla­ons de la seva car­rera pro­fes­si­o­nal. Ell deia que la millor llauna per coure’ls amb aquesta tècnica és la del mate­rial amb què es fan els senyals de trànsit.

I per molt que ens dei­xin sor­tir del con­fi­na­ment no em veig anant a una fer­re­te­ria que me’n vengués una mos­tra, ni tam­poc fent la bre­to­lada d’arren­car un senyal, de manera que he optat per una llauna de forn. Els car­gols em van venir de gust, perquè a casa els fèiem molt bullits amb her­bes i després enres­tats en un escu­ra­dents i sucats amb alli­oli o romesco, i d’aquesta manera em vaig crus­pir unes faves de gitano, que em va sub­mi­nis­trar el Jordi Sen­dra de Reus. Els camins del desig es poden seguir, com el recor­re­gut d’un car­gol, quan es res­seca la bava que dei­xen men­tre avan­cen. I ens fa mirar cap a la infan­tesa, allà on es fixava el gust. Aquest con­fi­na­ment, que ens dona més temps, ens per­met recu­pe­rar fri­candós, faves i pèsols, pei­xos amb romesco, i tants d’altres plats, i ens fa ado­nar d’allò que no ens podem per­me­tre ni de per­dre, ni obli­dar, i que una sim­ple picada il·lumina una cuina.