“Això ja està”

Ho deia aquest diu­menge la con­se­llera Vergés en una entre­vista: “És molt impor­tant la gestió emo­ci­o­nal d’aquesta deses­ca­lada.” I tenia tota la raó del món. Perquè al meu vol­tant ja l’he sen­tida a uns quants, l’expressió “això ja està”. Com que ja sor­tim al car­rer, i com que en tenim tan­tes ganes, cor­rem el perill que sí, que ens pen­sem que això ja està. Per als qui s’ho pen­sin, és alta­ment reco­ma­na­ble l’arti­cle que publi­cava, aquest diu­menge, The Guar­dian i que reproduïa i traduïa eldi­a­rio.es sobre la pandèmia de la grip del 1918. La his­to­ri­a­dora Nancy K. Bris­tow ana­lit­zava què va pas­sar, un cop superada la pri­mera onada de con­ta­gis i morts. Com ara –sal­vant les distàncies, és clar–, no hi havia vacuna i l’única mesura efec­tiva era la higi­ene i la distància social. Alguns ter­ri­to­ris dels Estats Units (Seattle, per exem­ple) van optar per man­te­nir un con­fi­na­ment dur i van impo­sar l’ús de mas­ca­re­tes; en d’altres (com ara a Filadèlfia), les auto­ri­tats no van resis­tir la pressió i van per­me­tre ràpida­ment l’ober­tura de locals. S’ho ima­gi­nen, on hi va haver més con­ta­gis i més morts?