La destrucció de la veritat

McKay Cop­pins va publi­car, el 10 de febrer a The Atlan­tic, un arti­cle molt interes­sant sobre la desin­for­mació. McKay explica com va crear un per­fil fals, es va apun­tar a grups afins a Trump i va començar a rebre vide­o­clips que pre­sen­ta­ven una rea­li­tat total­ment con­tra­po­sada a la que ell havia estat seguint en directe sobre l’impe­ach­ment del pre­si­dent. I fins i tot a ell, un pro­fes­si­o­nal de la infor­mació, el va dur a qüesti­o­nar-se cada titu­lar i noti­cia que lle­gia. Això era el veri­ta­ble objec­tiu de la cam­pa­nya: crear con­fusió i sem­brar el dubte.

El 2016, amb el suport de Cam­bridge Analy­tica, una empresa anglesa espe­ci­a­lit­zada a influir sobre comu­ni­tats a través de mit­jans soci­als i de les dades sobre una mul­ti­tud de votants ame­ri­cans que va obte­nir frau­du­len­ta­ment a través de Face­book (vegeu el docu­men­tal The Great Hack a Net­flix), la cam­pa­nya de Trump va poder fer 6 mili­ons d’anun­cis digi­tals (per 70.000 de Clin­ton) fets a mida extre­ma­da­ment per als votants dub­to­sos dels estats amb un resul­tat indecís (un direc­tiu de Face­book va decla­rar que Trump “havia estat ele­git perquè havia fet la millor cam­pa­nya de pro­pa­ganda digi­tal mai vista”).

La cam­pa­nya per a la ree­lecció de Trump, ara, també ha esta­blert un sis­tema per aver­go­nyir peri­o­dis­tes crítics: han creat dos­si­ers sobre cen­te­nars de comen­ta­ris­tes polítics, reco­llint bro­mes o comen­ta­ris publi­cats a les xar­xes, mal­grat que siguin de fa dècades, i que puguin ser con­si­de­rats des­a­for­tu­nats sota la cor­recció política d’avui dia. Quan un comen­ta­rista publica res per­ju­di­cial o molest per a Trump, es des­ferma una cam­pa­nya de descrèdit con­tra ell. Això ser­veix per des­truir la cre­di­bi­li­tat dels prin­ci­pals mit­jans de comu­ni­cació. I quan la premsa és afe­blida, lla­vors esdevé només una veu més en la caco­fo­nia de la infor­mació dis­po­ni­ble, sense més cre­di­bi­li­tat que cap altra, inclosa la pro­pa­ganda par­ti­dista. L’objec­tiu final és el rela­ti­visme de la infor­mació. Alhora, hi ha també el perill que, cons­ci­ents d’aquesta desin­for­mació, pas­sem a no creure res de res. En aquest cas, la desin­for­mació també ha gua­nyat.

I aquesta mena de coses són gene­ra­lit­za­bles a tot el món, i cada cop aug­men­ta­ran més. Hem de ser cons­ci­ents, doncs, que hi ha des­fer­mada una guerra sense quar­ter als mit­jans soci­als pel relat de la veri­tat al nos­tre cer­vell. I que, molts cops, els mis­sat­ges i infor­ma­ci­ons que s’ali­neen amb les nos­tres emo­ci­ons pos­si­ble­ment ens hau­ran estat ser­vits per algú amb el propòsit d’influ­en­ciar-nos (com, per exem­ple, mis­sat­ges enga­nyo­sos desa­cre­di­tant la classe política, espe­ci­a­li­tat russa per fomen­tar la des­a­fecció a la democràcia). Malau­ra­da­ment, això ens exi­geix a tots, doncs, ser molt vigi­lants i crítics amb tota la infor­mació que rebem, men­tre ens man­te­nim exi­gents, però alhora evi­tem caure en el nihi­lisme infor­ma­tiu.