Llibertats i Covid

Els dar­rers anys ens van dei­xar com a herència una pèrdua de lli­ber­tat i drets civils. Les dues vagues gene­rals del 2012 van ser con­tes­ta­des amb la incor­po­ració al Codi Penal d’un arti­cle, el 315, que agreuja qual­se­vol pena si l’acció per la qual s’imposa és durant una vaga gene­ral. La intenció és poder apli­car un tipus penal molt més greu a fets com el blo­queig de pis­tes d’aero­ports o vies de cir­cu­lació, que es van donar durant les vagues gene­rals i que els tri­bu­nals van con­si­de­rar fets menors. També les mobi­lit­za­ci­ons del 15-M o la del blo­queig del Par­la­ment, entre mol­tes d’altres, van pro­vo­car la reacció de la cre­ació de la famosa “ley mor­daza” de l’Estat espa­nyol, que és uti­lit­zada direc­ta­ment per limi­tar la dis­sidència política pacífica i tenir més eines repres­si­ves con­tra l’acti­visme polític. La crisi ante­rior no només ens va dei­xar més pobres, sinó també menys lliu­res.

Ara mateix, durant la crisi de la Covid hem admès una reta­llada de lli­ber­tats indi­vi­du­als com el dret a la mobi­li­tat, o fins i tot drets polítics, per un bé supe­rior com és la pro­tecció de la salut i la vida. Ho hem admès de manera tem­po­ral, davant una crisi greu i com un esforç col·lec­tiu en el qual no només hem hagut de renun­ciar a aques­tes lli­ber­tats sinó també assu­mir un cost social i econòmic futur. S’ha blan­que­jat la “ley mor­daza” com a eina de con­trol social posi­tiu durant el con­fi­na­ment, quan altres lleis, com la de salut pública, ja per­me­ten aques­tes limi­ta­ci­ons a la mobi­li­tat.

A l’estat espa­nyol aquesta reta­llada de lli­ber­tats va més enllà que en altres llocs. S’està apli­cant l’estat d’alarma a la pràctica com si fos un cas d’excepció, on drets bàsics com el de mani­fes­tació s’estan con­cul­cant. Men­tre que a Ale­ma­nya i altres països d’Europa s’han permès mani­fes­ta­ci­ons com les del Pri­mer de Maig sota con­di­ci­ons i limi­ta­ci­ons, a Cata­lu­nya s’han pro­hi­bit mani­fes­ta­ci­ons davant el Par­la­ment (on els con­vo­cants havien limi­tat el nom­bre d’assis­tents i s’havien orga­nit­zat per man­te­nir la distància social), i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va aca­bar pro­hi­bint les mani­fes­ta­ci­ons del Pri­mer de Maig a tot l’Estat. També exis­tei­xen ele­ments que ame­na­cen la nos­tra pri­va­ci­tat. Eines que s’han insi­nuat, com el con­trol dels nos­tres movi­ments pri­vats a través del telèfon mòbil, són eines que vio­len drets fona­men­tals i que estan apa­rei­xent com a pos­si­bles eines de con­trol social. Fins i tot s’han plan­te­jat idees de car­nets de qui ha superat la malal­tia o de qui no que ens apro­pen a una distòpia social tota­litària.

Tot i que una part d’aques­tes limi­ta­ci­ons són necessàries per poder afron­tar la pandèmia, sem­pre que tenim pors els estats es veuen temp­tats de limi­tar-nos les lli­ber­tats. La lluita con­tra el ter­ro­risme o con­tra els alda­rulls ha aca­bat sent més una excusa que un motiu fona­men­tat per apli­car mesu­res, que limi­ten les nos­tres lli­ber­tats més que llui­tar con­tra aques­tes ame­na­ces. Només desitjo que aquest cop tots estem alerta per evi­tar que la por natu­ral a la malal­tia i les mesu­res legítimes per com­ba­tre-la siguin apro­fi­ta­des per a una reta­llada per­ma­nent de drets i lli­ber­tats.