La llum de l’Albic

En un temps de con­fi­na­ments invi­si­bles i comi­ats silen­ci­o­sos, volem que el teu adeu res­soni, Ana Alba. Neces­si­tem dir-te que t’esti­mem tant com maleïm el càncer con­tra el qual has llui­tat com una lle­ona insu­bor­na­ble. Rigo­rosa, justa i sen­si­ble, tres adjec­tius que acom­pa­nyen el bon peri­o­disme, eres una com­pa­nya molt carismàtica a la redacció de l’Avui, on et dèiem Albic pels anys pas­sats a Sara­jevo. Més enda­vant, a Bag­dad, un ira­quià va deci­dir aju­dar-te perquè ana­ves ves­tida “nor­mal, no dis­fres­sada de repor­tera de guerra”. I és que sabies que, així, t’acos­ta­ves a les per­so­nes que aca­ba­rien pro­ta­go­nit­zant les teves cròniques ple­nes d’huma­ni­tat, que feien visi­bles les veus invi­si­bles.

L’última vegada que ens vam veure volies com­prar-te un bar­ret per ves­tir-te de pirata amb les nebo­des. I esta­ves amoïnada per la música del docu­men­tal Con­dem­na­des a Gaza, sobre les dones de la Franja amb càncer que no poden rebre trac­ta­ment per les res­tric­ci­ons a l’hora de viat­jar. Ales­ho­res vaig pen­sar que atre­so­ra­ves tot el coratge del món i que con­ser­va­ves aque­lla llum que et feia excep­ci­o­nal. “Els meus pales­tins”, com els ano­me­na­ves, han omplert els últims anys com a cor­res­pon­sal d’El Periódico a Jeru­sa­lem i que els pre­mis t’han reco­ne­gut. Aquí i a l’altra riba de la Medi­terrània, Ana, avui plo­rem per la peri­o­dista del som­riure valent. Allà on siguis, dona records al David Cami­nada, i fes-nos-en unes línies. Ningú no ens ho expli­carà millor.