La síndrome de Madrid

La síndrome de Madrid és el que els passa a massa polítics, periodistes, empresaris, actors, financers, intel·lectuals, etcètera, quan són a la capital de l’Estat espanyol. Viuen com una mena de comportament psicològic que recorda el que hom en diu síndrome d’Estocolm, això és, establir una relació de complicitat amb el raptor. He sentit de viva veu l’excusa que a posteriori han adduït els qui en el seu moment es van sentir enlluernats o encaterinats pel Madrid oficial, i tot el que això suposava, del més sublim publicat al BOE al més profà de vida hedonista i nocturna. Excusen la seva actuació passada dient que en aquella etapa van canviar perquè el poder de debò és allà. Fet que els va obnubilar. En les més diverses manifestacions polítiques, culturals, econòmiques, d’oci, etcètera.

S’ha de dir que del 1901 ençà, és a dir, des de l’etapa final de la Restauració, la II República i ara el règim del 78, el sistema espanyol, sigui quin sigui, als catalans a Madrid hom els ha fet i els fa la gara-gara. Des d’aleshores temen la presència de diputats catalans amb partits propis per defensar millor els seus interessos. Des del 1901 van adonar-se que els polítics de palla dels partits satèl·lits de Madrid no representen de debò la Catalunya real però l’afebleixen. Per això l’intent permanent d’enfortir partits de matriu espanyola en terra catalana. Fossin, o siguin, d’esquerres o de dretes, monàrquics o republicans.

Ara, amb la voluntat majoritària de decidir democràticament el futur de Catalunya, la síndrome de Madrid està esllanguint-se, finint. Des del Procés sembla que no hi ha espai per a més simulacre. El sistema oficial espanyol sempre ha tingut por del despertar de Catalunya, i per això hi ha les aliances amb els partits catalans, els acords o pactes polítics. Saben perfectament de l’espoli fiscal d’anys i panys que sofrim. El Madrid estatal coneix, incideix i segueix perjudicant la llengua i la cultura catalanes per aconseguir la seva minorització. La plena democràcia espanta al Madrid dels dits partits constitucionalistes, per això fan mans i mànigues per imposar un teló preventiu legislatiu per frenar el dret dels catalans a votar el seu futur.

L’estat autonòmic no els agrada –de moment l’han de “conllevar”–, per això aquest indissimulat desig de neocentralització. Els calen, a tal efecte, peons a les nacions històriques o a comunitats amb marcada personalitat. Feina que fan els diputats autoanomenats constitucionalistes d’aquests territoris. Gra més dur d’empassar, però, a Euskadi. I, lògicament, impossible a Catalunya amb un Parlament independentista. Aquí sorgeixen fonamentals els Comuns, els “compañeros de Podemos”. Els darrers vestigis autòctons de la síndrome de Madrid. A Catalunya poc futur tenen en haver-se definit, i fracturat, amb el 155. Administren d’una manera políticament immoral l’Ajuntament de Barcelona i tenen uns pocs diputats que poden fer de contrapès a ERC, JxCat i la CUP. Per això la seva troballa d’una veu respectada en el seu camp, algú que a Madrid hagi vist el cel, un Jaume Asens que no reconeix ningú. Ni els seus propis. Un darrer afectat per la síndrome de Madrid.