Màscares i mascaretes

Ara que és temps de mascaretes i que tots, un tots com mai no havíem viscut, en portem en un moment o altre o durant hores, veiem caure, des de casa nostra, des de la identitat pròpia, màscares que, com que venen de molt lluny i amb moltes capes d’aparences, les actuacions i les formes actuals d’exercir la governança estatal situen al límit de saturació i ja se sap que, sigui per cansament, sigui per impregnació, sigui en el sentit que sigui, saturació vol dir excés, vol dir que l’ordit tesat al límit s’esfilagarsa, deixa de fer la seva funció i es desfà.

Costa d’admetre que, a l’hora de tractar la situació gravíssima que estem vivint i que requereix la màxima efectivitat, no s’apliqui el model de gestió més pròxim als ciutadans, afectats com mai en cap altra circumstància, ni s’extremi el grau d’eficàcia desitjable perquè la comunicació d’informació tan necessària sigui incontestable. Ambdues coses volen dir, al nostre entendre, presa de decisions sobre l’atenció a la ciutadania per part de l’administració més propera i que la comunicació es confiï a qui té major credibilitat i més empatia en cada territori.

Però, com manta vegades, les coses s’han fet en sentit invers, amb una perspectiva orba de diversitat, farcida de centralitat, a voltes atemporal de format i, una darrere l’altra, han seguit caient màscares que ja no tapen cap vergonya i que ja no es poden recosir ni amb brodats richelieu, ni amb ornarments de galó, ni amb encaixos de boixets, ni amb un simple sargit.

I això que el que ara vostès llegeixen està escrit des del Camp de Tarragona, un territori on a partir d’avui, dilluns 11 de maig, estarem en fase 1 de desconfinament i que, per com ha anat tot fins ara, no estem en situació extrema. Tanmateix, tenim a mà la nostra mascareta, la que ens fa ciutadans de drets i deures i si les màscares ja no ens poden ser útils ni amb recosits ni amb encaixos, d'aquestes que no en faltin!