Desastre

Pot­ser a mesura que acu­mulo anys també em torno pes­si­mista, però tinc la sen­sació que l’actual pandèmia ha estat un deto­nant sor­pre­nent per a un col·lapse anun­ciat fa temps. Canvi climàtic, movi­ments migra­to­ris mas­sius, dete­ri­o­ra­ment del medi ambi­ent, pobres cada cop més pobres i rics cada cop més rics i armes amb capa­ci­tat per reduir a cen­dres tot el pla­neta. La bio­lo­gia s’ha avançat a l’home, o algú l’ha mani­pu­lat per fer una dre­cera cap al des­as­tre. Cada dia per la tele­visió ense­nyen algun sec­tor econòmic afec­tat, com la bai­xada de ven­des de vehi­cles, l’impacte sobre el turisme, l’hos­ta­le­ria, etcètera. Fins i tot l’altre dia vaig veure i escol­tar un torero que es quei­xava perquè a Espa­nya han supri­mit totes les cor­ri­des. Suposo que no cal que digui que men­tre l’escol­tava les llàgri­mes em bai­xa­ven cara avall. És a dir, men­tre tot cau, un tal Ordóñez lamen­tava que no el dei­xes­sin matar ani­mals en una plaça plena de gent. De moment ja no s’han pogut cele­brar les Falles, les pro­ces­sons de Set­mana Santa, els San­fer­mi­nes o les més pro­pe­res fes­tes de Sant Eudald, en què aquest any no ha cal­gut anul·lar cap acte a causa de la pluja, sem­pre pun­tual. I tinc seri­o­sos dub­tes que la gent torni a casa per Nadal, com fa un anunci tele­vi­siu. Veiem com un sec­tor de la soci­e­tat bana­litza la situ­ació per poder omplir el calaix i com l’altre con­si­de­rem la salut dels ciu­ta­dans com a pri­mor­dial. Els ges­tors de la crisi sem­bla que for­men part del pri­mer grup i es dedi­quen a mare­jar el con­tri­bu­ent amb mesu­res, con­tra­me­su­res, infor­ma­ci­ons i des­men­ti­ments men­tre posen pegats cada cop més dèbils als forats d’un sis­tema econòmic que fa aigües per­tot arreu. I no cal par­lar d’aquells cob­di­ci­o­sos que esgri­mei­xen la Cons­ti­tució com feia Moisès amb els deu mana­ments quan s’apli­quen mesu­res com els con­fi­na­ments, el canvi d’hora­ris o la uni­fi­cació dels ser­veis sani­ta­ris. La dar­rera crisi econòmica va escu­rar bona part dels estal­vis de la gent que havia tre­ba­llat tota la vida, i amb la que s’acosta ja no seran sufi­ci­ents ni per atu­rar un pri­mer cop. Tinc l’estra­nya sen­sació de ser tes­ti­moni de l’ensor­ra­ment d’un imperi però que el temps no em donarà l’opor­tu­ni­tat de veure quin el subs­ti­tuirà. Fins ara m’ha tocat viure en el progrés i l’abundància i en la creença que el progrés de l’home con­sis­tia que els pares dei­xes­sin als fills un món millor que el seu. Ara temo que ani­rem a la fos­cor dei­xant enrere encara més fos­cor.