Portbou

Els espais sem­pre són allà mateix, però el cor­rent inces­sant de la història els impregna de temps. Passa arreu, però és en els llocs de fron­tera on aquest feno­men es fa més pal­pa­ble. Els ava­tars de la història hi dei­xen una petja que agafa dimensió simbòlica. Els batecs del temps hi res­so­nen com enlloc. La història grossa els cau al damunt com una tra­mun­ta­nada, i s’acaba impo­sant a la seva història petita. És el cas de Port­bou. Aquesta sim­bi­osi entre història i geo­gra­fia ha tro­bat un notari magnífic en un fill de Port­bou que ha sabut con­cen­trar en un cen­te­nar d’estam­pes de la seva vila natal l’essència d’un topos únic a Cata­lu­nya. A Cròniques des del cen­tre de l’uni­vers. Per­se­guint fan­tas­mes a Port­bou (Lli­bres del Segle, 2020), Ramon Igle­sias recorre el pas­sat i el pre­sent del poble amb una prosa clara i sug­ges­tiva, sem­pre mesu­rada, que trans­cen­deix l’anècdota i pro­jecta uni­ver­sa­li­tat a la crònica local. Som davant d’un d’aquells lli­bres menors que hono­ren i fal­quen qual­se­vol lite­ra­tura naci­o­nal. El temps ha que­dat con­ge­lat a la balu­erna de l’estació de Port­bou. I enmig de l’ambi­ent fan­tas­mal hi des­taca, ara desert, el que fou el seu res­tau­rant inter­na­ci­o­nal, un espai de gas­tro­no­mia euro­pea que –a través del senyor Mer­ca­der del Motel Empordà– va resul­tar deci­siu en la reno­vació de la cuina cata­lana dels sei­xanta. Ara, l’autèntic “lloc de memòria”, per dir-ho a la fran­cesa, es troba al cemen­tiri. Allà és on l’artista Dani Kara­van va cons­truir la ins­tal·lació Pas­sat­ges en record de Wal­ter Ben­ja­min. Ben­ja­min va haver d’enten­dre a Port­bou, el 1940, que la fron­tera fran­quista d’aquell moment no era un lloc de pas sinó una paret de frontó que el rebo­tava, ine­xo­ra­ble­ment, a l’Ale­ma­nya de Hit­ler. Aque­lla cons­ta­tació el va por­tar al suïcidi. Bai­xar i pujar els 87 esca­lons que Kara­van va cons­truir al penya-segat del cemen­tiri és un trànsit entre el des­cens als pre­ci­pi­cis de la història i la pos­si­bi­li­tat d’albi­rar horit­zons d’espe­rança. No hi ha a Europa, avui, cap lloc que evo­qui amb més sub­ti­lesa dramàtica la memòria col·lec­tiva que aquest modest racó de Port­bou.