Dissabte al barber

Vaig dema­nar hora al meu bar­ber, me’n donava que no m’ana­ven bé, i al final vam tro­bar un forat satis­fac­tori dis­sabte a dos quarts de deu del matí. Abans els dis­sab­tes eren dies d’anar al bar­ber. A col·legi fèiem aquell dia festa, i la mare ens hi envi­ava. No cada dis­sabte, és clar, sinó quan notava al nos­tre cla­tell un tou exces­siu. La gent més gran també hi anava els matins de diu­menge. Feien una mica de gresca, par­la­ven de les seves coses, fuma­ven cigar­rets i puros. deien que se’ls feia tard per anar a missa. La dona els renya­ria. A l’estiu, la bar­be­ria obria les por­tes i fines­tres de vidre i es cre­ava un ambi­ent com d’El nos­tre home a l’Havana. Tot­hom anava amb mànigues de camisa arre­man­ga­des. L’aigua de ren­tar els cabells era massa calenta. El cli­ent feia un bot, el depen­dent dema­nava perdó. A l’hivern, amb les fines­tres i les por­tes tan­ca­des sem­blava que havies pene­trat a un casino, i més con­cre­ta­ment al de Calle Mayor, pel·lícula que acabàvem de veure al cine del col·legi. L’amo de la bar­be­ria pre­su­mia de cul­tura literària espa­nyola. Durant tot un any va man­te­nir pin­tada al vidre de la fines­tra aquesta citació: “Qué es la vida? Una fricción.”

Vam que­dar que hi ani­ria amb mas­ca­reta i guants. No tinc guants. Vaig incor­po­rar-hi el bar­ret. El bar­ber em va dir: “El pri­mer que has de fer és treure’t el bar­ret.” Me’l vaig treure. “Després, la mas­ca­reta; ja en porto jo i no és qüestió que talli les vetes. Hi havia un altre cli­ent. Se n’espe­ra­ven d’altres que ani­rien des­fi­lant tot el matí. Vaig ins­truir: “Talla arran, que els malalts amb pelussa sem­blen el doble de malalts.” Em va donar la raó: havia ser­vit en un hos­pi­tal i quan el dei­xava els malalts s’havien rejo­ve­nit. No sé si és el meu cas. En sor­tir vaig anar a com­prar el diari al quiosc, que és molt a prop. Ho vaig fer amb mas­ca­reta. Els amics, els cone­guts i la quios­quera no han de par­ti­ci­par de la meva mala cara. El coro­na­vi­rus i les seves exigències de pro­tecció m’han anat a favor, l’enclaus­tra­ment inclòs.

Amb deu minuts, he que­dat enlles­tit. El meu cap no vol grans mani­o­bres ni exca­va­ci­ons. Ho dic amb pena: miro el terra i evoco els cabells que hi havia dei­xat a l’època d’El nos­tre home a l’Havana o Calle Mayor. Mais où sont les nei­ges d’antan?

Pre­gunto quant li dec. El mateix preu de quan va obrir fa molts anys i de sem­pre. Li dic que em cobri un doble ser­vei, per la vegada que no he vin­gut. Pro­testa una mica. Els veïns ens hem d’aju­dar. S’ha pas­sat més de qua­ranta dies sense tre­ba­llar. La seva filla, que l’ajuda, també se n’ha res­sen­tit.

Ha arri­bat el moment de fer una pausa llarga. L’hora del tras­plan­ta­ment tan anun­ciat ja és aquí. Gràcies a tots, lec­tors.