Les hortes i el record

Podria evocar la magdalena de Proust, però ni he llegit Proust ni és el cas de trucar a en Fono perquè me’n faci cinc cèntims. Però és veritat que aquest llarg confinament i les sortides per franges horàries posteriors, en el meu cas a partir de les vuit del vespre, m’han retornat a pensaments del passat, a records d’infantesa, de quan estàvem en condicions objectives molt pitjors que ara mateix, però de les quals ens queden només els bons records. Potser haver triat les hortes de Santa Eugènia per passejar-hi n’ha estat la causa. És on vaig passar la infància i la primera joventut. Les hortes, també les de Salt, estan esplèndides tot i que alguns horts i feixes han patit l’absència dels treballadors habituals, molts d’ells jubilats, que tenen el seu hort ben cuidat i els dona per alimentar família i veïns si hi dediquen les hores necessàries. També vaig veure els horts municipals, massa d’ells sense treballar. Queden els hortolans, és clar, però cada cop en queden menys. En Joan Casellas, de can Maret de Salt, m’explicava l’altre dia que n’hi havia hagut més de dos-cents entre Salt i el pla de Santa Eugènia. Ara, els que treballen la terra i en porten els fruits al mercat –el de Salt o el del Lleó de Girona– els podríem comptar amb els dits de les dues mans. Les hortes de Santa Eugènia, per als que tenim una edat i un xic de memòria, s’allargaven fins a can Po, Perpinyà de cognom, a l’altura de la Farinera Teixidor. Era abans de desviar-se el curs del Güell, que passava pel pont de Can Vidal i anava a trobar l’Onyar quan aquest desembocava en el Ter. Tot el barri de la Devesa es va aixecar sobre una part de les hortes. Ara les hortes comencen al darrere dels Maristes i dels horts municipals, l’excusa per urbanitzar la façana que va des del col·legi fins a la rotonda, on hi ha supermercats i la nova residència d’avis de sis pisos. Queda dempeus la casa on vaig viure els meus primers vint-i-quatre anys, reformada a fons i abandonada a l’espera de temps millors. Ara la zona està ocupada per ciutadans que passegen o corren. Però l’enyor fa que pensi en els hortolans que van ser veïns i que ja ens han deixat: can Po, can Soy, ca l’Auguet i ca l’Escolà, que tants anys va vendre verdures i planter a la plaça del Lleó. L’Eduard Borrassó, l’hereu de ca l’Escolà, va morir diumenge als 82 anys. Era un dels últims testimonis del que van ser les hortes de Santa Eugènia, les reals.