Fes la teva màgia

L’altre dia els comen­tava que, en època de con­fi­na­ment, els bancs són els nous bars. El lloc on tro­bar-se i fer petar la xer­rada amb els amics. També hi ha qui asse­gura que les bar­be­ries són els bars dels afri­cans. Allà on es soci­a­lit­zen una estona. En rea­li­tat, les per­ru­que­ries sem­pre són un dels esta­bli­ments on tenen més infor­mació. Fins i tot hi ha qui d’anar a fer-se la mani­cura en sap treure un lli­bre per trac­tar de com, de vega­des, no volem veure els altres encara que for­min part del nos­tre món. Quan parlo amb la noia que m’arre­gla les ungles, intento prac­ti­car amb ella les qua­tre parau­les de xinès que conec. Per tant, el meu apro­pa­ment a aquesta llen­gua està mar­cat per la seva manera d’expres­sar-se.

L’estruc­tura del llen­guatge que cadascú uti­litza depèn de la seva manera de per­ce­bre el món. Sor­tint del xinès, el meu entorn ha incor­po­rat des de no fa gaire una expressió (“fes la teva màgia”) i un adjec­tiu (“ins­pi­ra­dor/a”) de pro­cedència anglesa. La idea que algú pugui fer màgia és atrac­tiva i es lle­geix com una flo­reta que es llença a les habi­li­tats, a la traça que té algú a l’hora de fer una cosa. Tenir la mà tren­cada demos­tra domini i ofici en una acció. Sumar mane­res de dir les coses ens enri­queix si en con­ser­vem les pròpies. Ara, per exem­ple, tot és ins­pi­ra­dor. De la Mic­he­lle Obama a un pro­grama de cuina. Però segur que, si ens hi tren­quem una mica les banyes, tro­ba­rem més parau­les per dir el mateix. No les per­dem.