Cues per menjar

Les imat­ges de les llar­gues cues davant men­ja­dors soci­als o bancs d’ali­ments, com el de la parròquia Santa Anna de Bar­ce­lona, amb cen­te­nars de per­so­nes espe­rant el seu torn per rebre una bossa amb men­jar, ens ense­nyen una de les cares més crues del nos­tre mer­cat de tre­ball, la de la pobresa labo­ral. Als bai­xos sala­ris que donen també dret a pobres pres­ta­ci­ons quan es perd la feina s’hi afe­geix l’eco­no­mia sub­mer­gida, la dels milers de per­so­nes con­trac­ta­des sense estar dona­des d’alta i que sovint fan fei­nes de les que ano­me­naríem “de poc valor afe­git”, quan el que cal­dria és defi­nir-les com a fei­nes “de nul·la pro­tecció social”. Amb la pandèmia i el con­fi­na­ment, i amb els nego­cis que van haver de tan­car de la nit al dia, aquests tre­ba­lla­dors, sovint amb obli­ga­ci­ons de cura de per­so­nes i de la llar, es van que­dar amb una mà al davant i l’altra al dar­rere.

Les estadísti­ques ja ens deien, fa un any, que un de cada sis tre­ba­lla­dors es tro­bava en una situ­ació de pobresa labo­ral. A més, un 28% asse­gu­ra­ven que tenien “cer­tes” difi­cul­tats per arri­bar a final de mes, i fa ver­ti­gen pen­sar fins on pot arri­bar ara aquesta xifra. La renda bàsica de ciu­ta­da­nia cata­lana (activa des de l’any 2017) i l’ingrés mínim vital que apro­varà final­ment aquesta set­mana el govern espa­nyol poden aju­dar les famílies que patei­xen pobresa severa, però no són la solució a un pro­blema que s’arre­gla amb tre­ball digne.