Llarga vida als pobles!

Res­se­guint espais d’estricte sole­dat entre l’espes­sor del camí flu­vial, deam­bulo camí d’enlloc men­tre aca­rono pregàries ina­ca­ba­des i noms obli­dats. Ja fa dos mesos que no tre­pitjo la ciu­tat i cada dia l’enyoro menys: el vell ideal cos­mo­po­lita ha dei­xat pas a l’admi­ració per la bellesa de la pàtria domèstica. El con­fi­na­ment ens ha mudat de pell. Ho tenia clar però ara és inne­go­ci­a­ble, pon­ti­fico men­tre arrambo la meva dona per la cin­tura amb un deix de con­cu­piscència pretèrita, no can­vio per res la vida de poble. Aquí les papa­llo­nes no s’ofe­guen a l’asfalt, els adjec­tius de Pla pre­nen un sen­tit més com­plet, la brisa de mitja tarda embol­ca­lla mig­di­a­des antològiques i un ser­vi­dor es pot alco­ho­lit­zar de mati­nada al jardí de casa men­tre en Joan Dausà em recorda que a vega­des caure no fa mal del tot. No en dub­teu. Quan el món plora exas­pe­rat a una casa aban­do­nada, la fressa del plany arriba esmorteït als pobles on un gau­deix de la soli­tud de sen­tir-se acom­pa­nyat. Per això, davant la reva­lo­ració de la rutina als extra­murs durant la pandèmia, molts urba­ni­tes es plan­te­gen amb veu alta si val la pena sobre­viure al cos­tat de tot si tens el risc d’aca­bar lluny d’un mateix. En defi­ni­tiva, la frase de “jo no podria mar­xar del cen­tre” ha dei­xat pas a “tu sí que tens qua­li­tat de vida”. S’ha girat la truita i les estre­lles han apa­gat les llums de neó.

De totes mane­res cal dei­xar-ho clar. No som millors. No som més ama­bles. No som més simpàtics. No som més hon­rats. No fem el pa més bo. Més atrac­tius, sí, però tam­poc acaba essent essen­cial. Així, doncs, fugim com de la pesta bubònica dels con­cep­tes rous­se­au­ni­ans de l’home sal­vatge. Ben lluny. Ara, de la mateixa manera que moral­ment som repro­va­bles com la majo­ria, també s’ha de pun­tu­a­lit­zar que un con­fi­na­ment amb olor de bosc et regala de nou la pau robada per les nos­tres cur­ses labo­rals al cen­tre urbà, i amb els dies et recorda el plaer de gau­dir d’una vida dual que ens per­met aban­do­nar el nos­tre jo pro­duc­tiu a les por­tes d’entrada de la ciu­tat. Que a quin poble visc? Cap infor­mació. Her­me­tisme abso­lut. Acabo de fotre una apo­lo­gia tan vis­ce­ral que encara vin­dreu tots a viure cap aquí i, lla­vors, els veïns em diran que s’ha de ser més dis­cret, que el bon català no ten­deix a expli­car les seves bon­dats vitals perquè la feli­ci­tat tan sols s’insi­nua per des­per­tar enve­ges con­tro­la­des. Res més a dir. Us deixo que avui al matí vull pas­se­jar una estona pel camí flu­vial men­tre els fills cer­quen les res­tes del cadàver d’una serp que van tro­bar ara farà prop d’un any. És el meu bocí de feli­ci­tat: els crits dels nens per­dent-se en el camí men­tre la qui­e­tud que m’arre­cera em xiu­xi­ueja a cau d’ore­lla que si no fos tan medi­o­cre hau­ria sigut lleu­ge­ra­ment moder­nista. Llarga vida als pobles!