La fórmula ja la van fer servir a Catalunya. S’agafa un jutge de confiança, com més conservador i nacionalista espanyol millor, se li presenta l’oportuna denúncia contra un càrrec polític i se n’encarrega la investigació a la Guàrdia Civil, que, ja ho sabem prou bé els catalans, no falla mai quan ha de jugar a favor de la dreta, sobretot si és per fer de salvapàtries. “Prietas la filas” i “Todo por la patria”, només faltaria. Fa anys que ho fan, gairebé des de la seva fundació. Els que la van patir durant els foscos anys del franquisme o al País Basc fa no tant, ho tenen ben present.

La qüestió d’aquests dies a Madrid és clara com l’aigua. Forma part del acoso y derribo al govern de Pedro Sánchez. És l’estratègia que la dreta ja havia fet servir durant la segona república i que no ha dubtat a utilitzar de nou. La pandèmia i la manifestació del 8-M, que no s’hauria d’haver permès mai, són l’excusa. Però en tot cas, aquell diumenge tampoc hi hauria d’haver hagut míting de Vox a Vistalegre, ni el dimecres següent haurien d’haver anat fins a Liverpool més de tres mil seguidors de l’Atlético. Estem parlant, però, de decisions polítiques que, el temps ho ha demostrat, van ser dolentes. Però les responsabilitats polítiques d’aquesta mena es dirimeixen arreu als parlaments, mai en un jutjat.

Tot plegat sembla com si una part de la magistratura, i una part de l’estament policial, vulguin participar de la vida política quan per llei no ho poden fer sense deixar els seus càrrecs i funcions.

Venen a dir, amb tot el que fan, que la democràcia no els està bé com funciona, que sort d’ells que actuen per matisar i arreglar determinats problemes. Ja va passar a Catalunya amb el procés i el referèndum de l’1-O.

Abans agafaven les armes i sortien al carrer amb els tancs i els avions. Ara són més sibil·lins, però, d’això, en qualsevol país democràtic, se’n diu cop d’estat. Un cop d’estat beneït, en la qüestió actual, pels partits de la dreta i pels corifeus de la premsa amiga.

I, mentrestant, l’esquerra espanyola que callava en el cas català, ara plora. Massa poc, que deia la meva àvia.