Parlem de cop d’estat?

La fórmula ja la van fer ser­vir a Cata­lu­nya. S’agafa un jutge de con­fiança, com més con­ser­va­dor i naci­o­na­lista espa­nyol millor, se li pre­senta l’opor­tuna denúncia con­tra un càrrec polític i se n’encar­rega la inves­ti­gació a la Guàrdia Civil, que, ja ho sabem prou bé els cata­lans, no falla mai quan ha de jugar a favor de la dreta, sobre­tot si és per fer de sal­vapàtries. “Pri­e­tas la filas” i “Todo por la patria”, només fal­ta­ria. Fa anys que ho fan, gai­rebé des de la seva fun­dació. Els que la van patir durant els fos­cos anys del fran­quisme o al País Basc fa no tant, ho tenen ben pre­sent.

La qüestió d’aquests dies a Madrid és clara com l’aigua. Forma part del acoso y der­ribo al govern de Pedro Sánchez. És l’estratègia que la dreta ja havia fet ser­vir durant la segona república i que no ha dub­tat a uti­lit­zar de nou. La pandèmia i la mani­fes­tació del 8-M, que no s’hau­ria d’haver permès mai, són l’excusa. Però en tot cas, aquell diu­menge tam­poc hi hau­ria d’haver hagut míting de Vox a Vis­ta­le­gre, ni el dime­cres següent hau­rien d’haver anat fins a Liver­pool més de tres mil segui­dors de l’Atlético. Estem par­lant, però, de deci­si­ons polítiques que, el temps ho ha demos­trat, van ser dolen­tes. Però les res­pon­sa­bi­li­tats polítiques d’aquesta mena es diri­mei­xen arreu als par­la­ments, mai en un jut­jat.

Tot ple­gat sem­bla com si una part de la magis­tra­tura, i una part de l’esta­ment poli­cial, vul­guin par­ti­ci­par de la vida política quan per llei no ho poden fer sense dei­xar els seus càrrecs i fun­ci­ons.

Venen a dir, amb tot el que fan, que la democràcia no els està bé com fun­ci­ona, que sort d’ells que actuen per mati­sar i arre­glar deter­mi­nats pro­ble­mes. Ja va pas­sar a Cata­lu­nya amb el procés i el referèndum de l’1-O.

Abans aga­fa­ven les armes i sor­tien al car­rer amb els tancs i els avi­ons. Ara són més sibil·lins, però, d’això, en qual­se­vol país democràtic, se’n diu cop d’estat. Un cop d’estat beneït, en la qüestió actual, pels par­tits de la dreta i pels cori­feus de la premsa amiga.

I, men­tres­tant, l’esquerra espa­nyola que callava en el cas català, ara plora. Massa poc, que deia la meva àvia.