Viure de la política

Si lle­gei­xen la seva pàgina ofi­cial, com­pro­va­ran que va començar a dedi­car-se a la política ins­ti­tu­ci­o­nal el 1979, amb només 24 anys, quan va ser esco­llit regi­dor de Sant Joan Despí. Pocs anys després, però, es va tras­lla­dar a Cor­nellà de Llo­bre­gat, on es va man­te­nir, pri­mer com a regi­dor i després com a alcalde, des del 1983 fins al 2004. Durant molts anys, a més a més, va com­bi­nar aquest càrrec amb el de mem­bre de la Dipu­tació, ins­ti­tució de la qual també va ser pre­si­dent. El 28 d’abril del 2004 va tan­car la seva etapa muni­ci­pa­lista. Pri­mer el van nome­nar minis­tre i, dos anys després, pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, un càrrec que va ocu­par fins al 2010, quan va ser des­tituït per les urnes. Després d’un curt període de medi­tació, a finals del 2011 va rea­parèixer i va ser nome­nat sena­dor en repre­sen­tació del Par­la­ment, un càrrec que va man­te­nir fins fa un any.

Com hau­ran pogut ende­vi­nar, el pro­ta­go­nista d’aquesta bio­gra­fia és José Mon­ti­lla. Amb una car­rera tan fecunda, esti­rada fins a les por­tes de la jubi­lació, hom podria pen­sar que aquest polític viu­ria un meres­cut des­cans gau­dint de les seves prer­ro­ga­ti­ves com a expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Però, en plena pandèmia, quan milers de ciu­ta­dans han per­dut la feina, Mon­ti­lla ha estat col·locat a dit, a través de la Soci­e­tat Esta­tal de Par­ti­ci­pa­ci­ons Indus­tri­als, al con­sell d’admi­nis­tració d’Ena­gas, al mateix temps que un altre il·lus­tre soci­a­lista, José Blanco, i que el prin­ci­pal asses­sor de Podem en matèria energètica, Cristóbal Gallego. Un altre dia par­la­rem de la resta de per­so­nat­ges i d’Ena­gas, però allò que ens interessa subrat­llar aquí és la increïble capa­ci­tat de super­vivència de Mon­ti­lla, un ex de tot. Alguns em diran que s’ho ha gua­nyat a les urnes i que tot és molt legal; d’altres hi afe­gi­ran que hi ha posat tre­ball i capa­ci­tat de superació, però el que resulta real­ment relle­vant és que una per­sona vis­qui de la política, de manera gai­rebé inin­ter­rom­puda, durant més de 40 anys. Una autèntica ver­go­nya.