Opinió

Ombres de primavera

Quim Lecina en la memòria

“Allò que l’animava més era inventar espectacles (on el teatre es fonia amb la poesia i la música, sobretot amb el jazz)

Recordo molt bé la primera vegada que, un dia de juliol de 1979 al Teatre Municipal d’Olot, vaig veure Quim Lecina: interpretava August Strindberg a La nit de les tríbades, un muntatge dirigit per Fabià Puigserver de l’obra de Per Olov Enquist sobre la convulsa relació del dramaturg amb una de les seves esposes, Siri von Essen, i una amant d’aquesta, Maria Carolina David. Va ser el primer muntatge, en què també actuaven Muntsa Alcañiz (Siri) i Anna Lizaran (Maria), que vaig veure del Teatre Lliure, del qual Lecina, mort diumenge, va ser un dels fundadors. No l’he oblidat mai (com tampoc que vaig escriure’n la primera crònica cultural en la meva efímera etapa com a corresponsal a Olot d’El Punt) i em perdura en la memòria més que la reposició que, vint anys després, i d’això fa més de vint anys, va fer-se del muntatge amb els mateixos intèrprets al Lliure de Gràcia. Recordo com em va ser revelada la força escènica de Lecina encarnant el turmentat Strindberg, que usa la creació per venjar-se de la vida. El vaig estimar per sempre més, com a les actrius que aleshores també vaig descobrir.

Quim Lecina va ser un actor (i així suposo que un home) molt lliure que, sent-ho encara més que el teatre que va fundar, va anar-se’n, si bé hi va anar retornant. D’aquí va participar en muntatges de teatres institucionals, va fer un poc de cinema i també va ser una mica popular per algunes sèries televisives; però allò que l’animava més era inventar espectacles (on el teatre es fonia amb la poesia i la música, sobretot amb el jazz) per a escenaris de petit format que així esdevenien un cafè concert o un cabaret. En va fer molts. Però també en recordo especialment un que vaig veure un dia del 1995 a La Planeta, de Girona: El viatge, a partir dels 25 poemes que David H. Rosenthal, poeta i crític de jazz, va escriure mentre estava malalt del càncer que va matar-lo. Lecina deia, vivint-los, els poemes mentre que els músics aplegats al Brownie Jazz Quintet interpretaven peces dels jazzman (Miles Davis, Nat Adderley, Joe Zawinul, Clifford Brown, alies Brownie) que Rosenthal refereix en els seus poemes. Allò era commovedor. Ara, recordant-ho, encara ho és més. Això perquè, en la seva llarga malaltia fins que el càncer també l’ha matat, Lecina tenia la mateixa actitud de Rosenthal que va transmetre a El viatge: la consciència de la mort, però també la joia de viure mentre hi ets. Lecina podria haver aixecat la copa per Rosenthal com aquest ho va fer per Brownie dient: “Que tots els humans siguin germans com nosaltres ho som en l’art i en la mort.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.