Opinió

Tribuna

Desconfinant-nos

Després de viure una etapa única i inimaginable, després d’haver-nos confinat durant gairebé dos mesos, d’haver seguit –majoritàriament– les consignes oficials de prudència sanitària, de constatar les errades i les incongruències governamentals i socials, de les rectificacions permanents, de les directrius sense sentit i les contradiccions diàries, seguim pendents de l’arribada de la fase 1 i de la fase 2, dels morts que encara ens colpegen i del nombre de persones que segueixen ingressades, seguim empatxats de notícies, d’opinions d’especialistes que diuen una cosa i d’altres que en diuen la contrària, i restem pendents de l’esperada vacuna (o almenys algun medicament que aplaqui radicalment l’abast de la Covid-19). Mentrestant, tenim un ull posat a la Xina i a Itàlia, als Estats Units i al Brasil i a cada racó del món, tot esperant que les corbes de contagi s’aplanin i no repuntin, ja que cada (re)obertura genera imatges que es converteixen en un ai al cor entre els més porucs.

Ara comencem a desconfinar-nos, a recuperar espais de normalitat, a descobrir si la “nova normalitat” serà realment nova i si serà normal. Bàsicament, ens inunden les preguntes i les incerteses, i és que són els dubtes existencials i concrets el que més clar tenim: tenim clar que dubtem de la salut, de la societat, de l’economia, de l’oci, dubtem de tot. Mentre ens posem les mascaretes, esperem l’arribada massiva de tests i mantenim les distàncies socials, refem a poc a poc la nostra vida, recomencem a relacionar-nos presencialment, sortim al carrer sense aquella sensació desoladora, ja que avui torna a obrir aquella floristeria, demà el bar de la cantonada, la gent passeja de manera similar a la d’abans del coronavirus i, sí, de mica en mica s’omple d’esperança cada carrer.

L’experiència ens fa ser escèptics, però molt voldríem que aquesta nova normalitat que imperarà fos més verda (que es reduís la contaminació), fos més social (amb més drets i no menys), fos més justa (on els que menys tenen no tornin a pagar els plats trencats) i fos més consistent empresarialment (amb un model més competitiu i amb un entorn digital més avançat). Però ens hi hem de posar i és l’hora d’intentar posar fi a les incògnites i els desitjos i posar fil a l’agulla en la reparació, ja que hi ha un munt d’aspectes que cal tornar a teixir: en l’àmbit psicològic hi haurà seqüeles que caldrà curar, les cicatrius emocionals és indispensable posar-les al davant i, després, reactivar-ho tot, cada racó de la nostra societat, cada comerç i cada lloc de treball, cada escola. L’esdevenir és una incògnita i hem de tornar a enfilar el camí de l’optimisme vital, de la fortalesa, d’estimar el que fem i tornar-hi, com passa sempre davant de grans problemes, amb més convicció, energia i entusiasme. Mentre ens desconfinem restarà allò tan important de l’aprenentatge: què haurem après de tota aquesta situació impensable? Tant de bo almenys un parell de coses: donar valor a la sanitat i a les persones que més ens importen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.