¡En línia, és clar!

D’ençà que el món és món i les persones tenim oberts tots els canals de comunicació idiomàtica, triem i remenem els mots amb els quals ens sentim més còmodes, ja siguin mots d’àmbit reduït (galamó, maçana, micaco), d’ús estàndard (capgròs, poma, nespla) o estrangerismes (fondue, soprano, collage). Aquesta “comoditat”, però, es regula per la intencionalitat dels parlants, segons el tipus de discurs: registre familiar, mediàtic, acadèmic, etcètera. I la comoditat no està pas renyida amb els recursos propis de què disposa la llengua catalana, gràcies a l’excel·lent tasca del Centre de Terminologia (Termcat), una de les missions del qual és vetllar per representar els termes utilitzats en altres llengües amb formes pròpies catalanes, allò que en diríem neologismes.

Han arrelat amb prou èxit paraules pròpies en català que fa uns quants anys fèiem servir en altres llengües, bàsicament l’anglès: enllaç, tauleta, lloc web, llibre electrònic, en línia (link, tablet, website, e-book, on-line). Precisament, el darrer, en línia, és una locució neològica d’una actualitat extrema en aquests dies malviscuts per la pandèmia, temps en què comprar, ballar, jugar, formar-se, conversar, treballar, divertir-se, tot ho podem fer en línia, però l’anglicisme on-line encara es filtra per la xarxa. La qüestió és simple i alhora complexa socialment: si tenim una forma pròpia i catalana de dir-ho, ¿per què fem servir l’homònim anglès? Factors com l’esnobisme, la mandra, la inèrcia, la pèrdua de prestigi, etcètera, justificarien que encara es recorri al manlleu.

Probablement la idea que emprar on-line sigui un senyal de distinció, bon gust o intel·ligència, subjau en l’inconscient col·lectiu. Però, precisament, el prestigi social el tenim des de l’autoestima i la qualitat lingüística, no pas al contrari. Un prestigi reforçat també amb projectes científics que incloguin la llengua catalana com una de les eines de comunicació ¡en línia, és clar! Tanmateix, feta la regla, també l’excepció, si més no des de l’observació crítica personal. El Termcat proposa per a l’esportista que acaba una cursa la denominació arribat i arribada, i ens ho il·lustra amb un exemple: “La cursa ha tingut 20.000 inscrits i més de 15.000 arribats.” Però en les curses una de les frases més habituals és “Soc finisher” (a partir de la proposta del Termcat, tindríem “Soc arribat”, expressió, a més, que es podria confondre amb un “soc arribat” localisme generacional, sinònim d’“he arribat”). Ja no és pas per una qüestió d’esnobisme que el 99,99% recorri a l’anglicisme, sinó probablement per una raó de comprensió, de transparència.

Hem de prestigiar més la nostra llengua, com a llengua de primera, i defensarem els neologismes que calguin, com ara en línia, enllaç o tauleta, perquè recorrent a l’ús patrimonial recorrem també a una veu pròpia com és el català, una llengua que gaudeix d’un gran potencial i una excel·lent oferta ¡en línia, és clar!