Expresidents

La llei del 2003 sobre l’estatut dels expresidents de la Generalitat entenc que es va impulsar per dotar d’una certa dignitat el final de la carrera de qui ha ostentat el màxim càrrec de la política catalana. Es tracta que els Molt Honorables no hagin d’anar-se arrossegant pidolant feines, d’evitar fomentar les portes giratòries i de defugir que hagin d’encadenar col·locacions polítiques de segona fila, degradant així la figura presidencial. Hi ha qui pot opinar que es tracta d’un privilegi que s’hauria d’abolir però, pel meu gust, aquesta llei encara es queda curta: els expresidents només reben una retribució durant un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec. Si, pel que sigui, un president ha tingut un mandat curt o és prou jove, encara serem a temps de veure’l fent el paper de la trista figura, intentant pintar alguna cosa quan ja se li ha passat l’arròs o bé enrolant-se en una empresa privada d’algun sector estratègic. Segons la mateixa llei, també tenen dret, tots ells, a una oficina sostinguda per la Generalitat. En aquest cas, el text és massa succint: quines han de ser les funcions d’aquest despatx? No ho diu enlloc. Així, ara el president Montilla pot dedicar-se des del seu a aconsellar una empresa de distribució de gas natural, com abans en va gaudir mentre ja tenia una altra oficina al Senat. També podríem parlar de com el president Mas l’utilitzava per actuar dins les competències de la conselleria d’Exteriors, però sense retre comptes al conseller Raül Romeva. En aquest sentit, seria bo que es delimitessin els objectius als quals destinem aquests recursos. Que els expresidents es dediquin a la filantropia, a crear centres d’estudis o a iniciatives culturals pot tenir una repercussió positiva per a la societat que els paga les fotocòpies, el telèfon i el xofer. Si els hem de subvencionar la recerca d’una segona oportunitat política, les conspiracions o la incursió al món dels negocis, val més que s’ho paguin ells.