Alumnes en retorn

Una setmana després de la reobertura d’escoles i d’instituts em burxen dues imatges: la d’aquest diumenge passat en què he vist colles d’adolescents a la platja que no guardaven cap distància –igual que molts adults– i la d’un petit grup d’alumnes entrant amb mascaretes a l’institut i seguint les mesures d’higiene protocol·làries. Tinc també la visió de la mateixa platja una setmana abans, totalment neta, i la d’aquest diumenge en què tornaven a amuntegar-se ampolles i llaunes de begudes a les escletxes de les roques. Així és la realitat, tan tossuda com la rebel·lia i la hipocresia humanes. Ens mostrem segons convé, deu ser això, i consti que també em deleixo per respirar l’aire lliure.

Aquests dies hem vist com s’obrien els centres seguint un pla de reobertura que sembla respondre més aviat a pressions socials i polítiques. Alguns mestres d’escola que conec no veuen bé les mesures aplicades a P4 i P5, però valoren positivament les tutories personals i el retorn pautat que ajudarà els alumnes a tancar el curs, sobretot als de sisè de primària, que acaben cicle. Pel que fa a secundària, allò que és comprensible de cara a moltes famílies no resol gaire res, vist que els horaris d’atenció són molt limitats, per raons òbvies. Els alumnes d’institut amb qui he parlat enyoren les aules: tots ells voldrien acomiadar-se bé dels companys. Han tornat sobretot els de segon de batxillerat, que són els qui més s’hi juguen, perquè han de fer la selectivitat al juliol. En general, però, molts pares han desistit de moment de portar els fills als centres educatius, no tant perquè estiguin obligats a omplir un qüestionari i fer un certificat sinó perquè s’adonen que la situació de retorn no és prou bona. És evident que també es pot oferir suport emocional als alumnes a través de tutories, virtuals o presencials, ara mateix. Els tutors acostumen a fer molt bona feina i en algun cas han de resoldre problemes que no els correspondrien. Els que ens estimem l’ensenyament sabem que, malgrat que una majoria de professors s’esforcen i es reciclen constantment, n’hi ha –no vull fer judicis, que tothom se sap les raons– que opten per vies més amollades. D’altra banda, no només pateixen emocionalment els alumnes: hi ha profes sotmesos a situacions estressants, amb fills petits a casa i teletreballant a hores intempestives. Pel que fa a les classes online, que molts centres han resolt utilitzant la plataforma EIX o aplicacions com Classroom, segurament es combinaran en un futur proper amb classes presencials (tanmateix un bon professor continua essent una peça imprescindible). El proper curs caldrà doblar aules i ampliar plantilles de professorat. Fins ara hem vist com els centres s’atapeïen, mancaven espais i les ràtios creixien exponencialment. S’ha optat per agrupar alumnes en grans centres –sovint nius encaixonats en zones urbanes sense un pam de verd– en comptes de crear instituts més petits, amb espais a l’aire lliure. Sense un canvi de model educatiu i una bona formació de professors no es pot aconseguir una educació personalitzada.

Estem entretinguts en batalles polítiques inútils que no ajuden a millorar els pressupostos per a l’ensenyament i la sanitat. La bretxa, en el cas de les famílies vulnerables, no és tant digital sinó cultural (amb ordinadors tampoc se soluciona el tema; cal tutoritzar els alumnes). O si no, com diu l’amic Janot Carbonell, home de teatre, “deixeu tranquil·les les criatures, que estem massa en el fer i no en el ser”. En fi, tot serà un assaig de com s’han de fer les coses el curs vinent.