Un any des del dictamen del WGAD sobre el cas dels presos polítics catalans

Fa dos anys, Dolors Bassa, Jordi Cui­xart, Oriol Jun­que­ras, Raül Romeva, Josep Rull, Joa­quim Forn i Jordi Sànchez van por­tar el seu cas al Grup de Tre­ball sobre la Detenció Arbitrària de les Naci­ons Uni­des (Unw­gad). L’ONU ha esta­blert diver­sos meca­nis­mes per con­tro­lar la pro­tecció inter­na­ci­o­nal dels drets humans i per iden­ti­fi­car estats mem­bres que reve­len un patró rei­te­rat de vio­la­ci­ons dels drets humans. El Grup de Tre­ball és un d’aquests meca­nis­mes. Es tracta d’un orga­nisme for­mat per cinc experts inde­pen­dents en drets humans amb man­dat directe del Con­sell de Drets Humans per inves­ti­gar les quei­xes indi­vi­du­als de detenció arbitrària i adop­tar dictàmens jurídics sobre la seva com­pa­ti­bi­li­tat amb les nor­mes legals inter­na­ci­o­nals per­ti­nents i amb les obli­ga­ci­ons de com­pli­ment del dret inter­na­ci­o­nal pels estats mem­bres.

Des de la seva cre­ació, el 1991, ha adop­tat més de 1.200 dictàmens i ha dut a terme més de cin­quanta mis­si­ons a dife­rents països. Aquest òrgan super­visa el com­pli­ment d’un dels ele­ments cen­trals de la nor­ma­tiva inter­na­ci­o­nal en matèria de drets humans: el dret a la lli­ber­tat de la per­sona. Aquest dret està pro­te­git per la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans de 1948 i el Pacte Inter­na­ci­o­nal dels Drets Civils i Polítics de 1966. L’arti­cle 9.1 del Pacte esta­bleix que “Tot­hom té el dret a la lli­ber­tat i a la segu­re­tat per­so­nal. Ningú no pot ésser sotmès a detenció o empre­so­na­ment arbi­tra­ris. Ningú no pot ser pri­vat de la seva lli­ber­tat excepte per cau­ses fixa­des per la llei, i d’acord amb el pro­ce­di­ment que aquesta esta­bleixi.” Les vio­la­ci­ons d’aquest dret són espe­ci­al­ment greus, i el Grup de Tre­ball es va crear per pro­por­ci­o­nar un remei més ràpid i eficaç con­tra aques­tes vio­la­ci­ons del que fins ales­ho­res exis­tia a l’ONU.

Fa un any, el Grup de Tre­ball va fer públic el seu dic­ta­men sobre aquests casos i va con­dem­nar dura­ment Espa­nya per una vio­lació dels drets humans inter­na­ci­o­nals, va exi­gir l’alli­be­ra­ment imme­diat dels líders polítics empre­so­nats i una com­pen­sació ade­quada. El dic­ta­men cons­tata que les acu­sa­ci­ons penals “van ser dis­se­nya­des per coac­ci­o­nar-los per les seves opi­ni­ons polítiques sobre la inde­pendència cata­lana i evi­tar que con­ti­nu­es­sin les seves rei­vin­di­ca­ci­ons per mit­jans polítics”. En con­seqüència, Espa­nya no només va dete­nir els sol·lici­tants de manera arbitrària, sinó que també ha vul­ne­rat els drets a la lli­ber­tat d’expressió i reunió en un intent de silen­ciar les seves recla­ma­ci­ons a favor de l’auto­de­ter­mi­nació, que no estan pro­hi­bi­des. El dic­ta­men també afirma que les acci­ons dels líders empre­so­nats durant les mani­fes­ta­ci­ons del 20 al 21 de setem­bre “no van ser vio­len­tes ni van inci­tar a la violència”. Per tant, “van con­sis­tir en l’exer­cici pacífic dels drets d’opinió, expressió, asso­ci­ació, reunió i par­ti­ci­pació.”

El dic­ta­men, doncs, s’expressa en ter­mes molt con­tun­dents i resulta espe­ci­al­ment cri­da­ner perquè es refe­reix a un cas de vio­la­ci­ons de drets humans infreqüent a l’Europa occi­den­tal. D’entre els vui­tanta-cinc casos deci­dits el 2019, només un es refe­ria a un país de l’Europa occi­den­tal –França– i va con­cloure sense haver-s’hi apre­ciat cap vul­ne­ració de drets. El dic­ta­men situa Espa­nya en com­pa­nyia de països com ara Cuba, Egipte, l’Iran, Veneçuela o la Xina, des­ti­na­ta­ris habi­tu­als de les con­dem­nes del WGAD.

Emperò, en lloc d’actuar d’acord amb aquests resul­tats i alli­be­rar imme­di­a­ta­ment els pre­sos polítics, el govern espa­nyol va començar una cam­pa­nya de des­pres­tigi del Grup de Tre­ball. Va afir­mar que no havia entès cor­rec­ta­ment el tema i que no era impar­cial. Fins i tot va inten­tar sug­ge­rir una influència ina­pro­pi­ada de l’advo­cat britànic que va lide­rar el cas, el senyor Ben Emmer­son, que havia estat rela­tor espe­cial de l’ONU sobre lluita con­tra el ter­ro­risme i drets humans. Aquesta reacció té com a objec­tiu tàctic el que sovint s’ano­mena “matar el mis­sat­ger en lloc de ges­ti­o­nar el mis­satge”, i, per tant, s’evita un pro­nun­ci­a­ment subs­tan­tiu sobre els fona­ments jurídics i les vio­la­ci­ons de drets humans decla­ra­des pel dic­ta­men.

Tot i que el Grup de Tre­ball no és for­mal­ment un tri­bu­nal, la seva repu­tació i influència com a meca­nisme de drets humans creat en el marc ins­ti­tu­ci­o­nal de les Naci­ons Uni­des està fora de dubte. El seu paper és dife­rent al d’un tri­bu­nal naci­o­nal o regi­o­nal i aplica un estàndard de con­trol jurídic exi­gent i inde­pen­dent de les auto­ri­tats naci­o­nals. La natu­ra­lesa con­tra­dictòria del pro­ce­di­ment és cru­cial. Després de rebre una comu­ni­cació, aquesta s’envia al govern interes­sat a través dels canals diplomàtics, amb una invi­tació a comu­ni­car en un ter­mini de noranta dies els seus comen­ta­ris i obser­va­ci­ons sobre les al·lega­ci­ons for­mu­la­des, tant pel que fa als fets com sobre el progrés i el resul­tat de qual­se­vol inves­ti­gació que hagi pogut ser orde­nada. Així mateix, com a res­tricció ins­ti­tu­ci­o­nal autoim­po­sada per fomen­tar la inde­pendència i l’objec­ti­vi­tat, quan el cas en qüestió es refe­reix a un país del qual un dels mem­bres del grup és ciu­tadà, aquest mem­bre no par­ti­ci­parà en les actu­a­ci­ons.

Un dic­ta­men del WGAD de l’ONU és la màxima expressió del con­trol de la detenció arbitrària que pot fer un orga­nisme de drets humans. El Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans ha reco­ne­gut que se l’hau­ria de con­si­de­rar com “un altre pro­ce­di­ment d’inves­ti­gació o reso­lució inter­na­ci­o­nal”. Atès que el ter­mini que s’ha donat a Espa­nya per actuar ha expi­rat sense que es dugui a terme cap acció, resulta evi­dent que, en fer cas omís dels òrgans inter­na­ci­o­nals de drets humans, Espa­nya actua com un estat al marge de l’imperi de la llei, mos­trant menys­preu vers les seves obli­ga­ci­ons inter­na­ci­o­nals en matèria de drets humans. Avui, en ple segle XXI, aques­tes obli­ga­ci­ons cons­ti­tu­ei­xen un test cru­cial per a la legi­ti­mi­tat política inter­na­ci­o­nal de qual­se­vol democràcia con­so­li­dada arreu del mon.