Una victòria històrica per a la llengua al País Valencià
La major part de les famílies trien el valencià com a llengua base en la consulta impulsada pel pacte educatiu entre el PP i Vox
L’objectiu d’arraconar el català en l’educació valenciana topa amb la resistència de les famílies i les comunitats escolars
Quan es varen fer públics els resultats de la consulta a les famílies sobre la llengua base que volien per a l’educació dels seus fills, José Antonio Rovira, conseller d’Educació, i Carlos Mazón, president de la Generalitat, varen seguir fil per randa el seu guió. Segons l’argumentari oficial, hi havia triomfat la “llibertat”, ja que, per fi, s’havia “posat fi al model català d’imposició lingüística”. Així mateix, des del govern del PP es destacava que en cap moment havien demanat el vot en favor d’una llengua o d’una altra, sinó que només reivindicaven el fet de poder triar. Tanmateix, tota aquesta retòrica no podia amagar que la victòria del valencià com a llengua base de l’educació davant del castellà en el còmput global –50,53% contra 49,47%– suposava una desautorització clara i contundent de la política de la dreta espanyola en matèria educativa.
Així i tot, cal tindre en compte que la consulta es plantejava com una falsa tria dicotòmica. És a dir, les famílies –un vot per cada fill escolaritzat– eren cridades a triar entre el valencià i el castellà com a llengua base de l’educació, però aquesta elecció hipotèticament disjuntiva no es traduïa així en la pràctica de la llei. Així, aquesta tria de la llengua base vol dir que, a infantil i primària, com a molt, el valencià pot arribar al 65% de les hores lectives, amb un 25% per al castellà i un 10% per a l’anglés, mentre que en la secundària el pes del valencià es reduiria a un màxim del 52,5%. Ara bé, en cas que l’elecció siga el castellà, els nivells màxims poden ser superiors i arribar, fins i tot, a més del 80%, en el cas de les zones històricament castellanoparlants. És a dir, es votàs el que es votàs, l’aplicació pràctica de la llei tornaria a reduir la presència final d’hores lectives vehiculades en valencià dins del sistema educatiu. Que es vote més en favor del valencià no vol dir que hi haja més valencià com a traducció. Llibertat educativa segons com i segons per a què.
Tanmateix, aquest resultat global de tries en favor del valencià respecte al castellà s’eixampla tan bon punt entrem a analitzar les dades. En aquest sentit, si tenim en compte només els resultats globals de la zona històricament valencianoparlant –que, si bé és poblacionalment molt majoritària, també és cert que els seus nuclis principals (València, Alacant, Elx, etc.) estan fortament castellanitzats–, la tria en favor del valencià puja fins al 56%. De fet, només tres comarques històricament valencianoparlants –i actualment, com déiem, molt castellanitzades– han votat en favor del castellà, tot i que són també les més poblades: València ciutat, l’Alacantí i el Baix Vinalopó (la comarca d’Elx).
Això no vol dir, tanmateix, que la zona històricament castellanoparlant haja votat monolíticament en favor del castellà. Aquest fet sí que s’ha donat en comarques com el Baix Segura, a l’extrem sud, molt propera a Múrcia, i que es va castellanitzar quasi totalment durant els segles XVII-XIX. Només el 5% de les famílies d’aquesta comarca s’han inclinat pel valencià, que, això sí, ha arribat a la meitat de les preferències a Guardamar del Segura, l’únic municipi en què la substitució lingüística no es va consolidar i que continua parlant valencià –la frontera meridional del domini lingüístic, de fet–, si bé de manera minoritària. També ha passat, així mateix, a la comarca de Requena-Utiel, històricament castellana, però incorporada al País Valencià durant la divisió provincial espanyola del segle XIX, on el valencià és la tria del 7% de les famílies.
Llevat d’aquests casos –així com de Villena, una altra vila castellana incorporada amb la divisió provincial–, la tria del valencià com a llengua base assoleix nivells en general molt rellevants, que se situen al voltant del terç de les preferències –com al Racó d’Ademús, l’Alt Palància, l’Alt Millars i la Canal de Navarrés– i fins i tot arriben a superar la meitat de les preferències, com a la Serrania. Cal tindre en compte que la participació a la zona castellanoparlant ha sigut clarament més baixa que a la zona valencianoparlant, ja que la votació hi era quasi irrellevant: el PP i Vox estaven tan confiats que aquesta àrea votaria en massa en favor del castellà que la llei ni tan sols preveu què podia passar en cas d’una votació diferent. Això s’ha produït, en molts pobles, molts centres i molts cursos. El més segur és que aquestes famílies ara es trobaran que, després d’haver exercit la llibertat lingüística de què presumia la llei, la conselleria els imposarà l’ensenyament en castellà.
Un altre dels àmbits en què es dibuixa clarament una divisió de les preferències és en el model de gestió educativa dels centres. Així, si hem vist adés que a les tres principals ciutats del país –València, Alacant i Elx– guanyava la preferència pel castellà, en aquestes mateixes poblacions, però cenyint-nos només als centres públics, es gira la truita: a València guanya el valencià i a Elx hi ha un quasi empat tècnic. Només a Alacant, amb un resultat global molt meritori –tenint en compte la sociolingüística de la ciutat– d’un 17% de les tries en favor del valencià, es produeix una victòria global del castellà contundent també en els centres públics. Així i tot, el valencià hi escala posicions, fins a situar-se com a preferència d’un quart de les famílies del sector públic, si fa no fa. A la capital del sud, el valencià es manté fort en els centres que vehiculaven històricament l’ensenyament en la llengua pròpia, com el CEIP Sorolla (95% dels vots), o fins i tot avança posicions, com el CEIP Azorín, el que acull més alumnes de la ciutat i on el valencià suposa els dos terços de les preferències de les famílies. Però també en la cooperativa Aire Lliure, l’únic centre concertat on el valencià és majoritari.
Si restringim els resultats als centres públics de tot el país, la tria en favor del valencià se situa a prop dels dos terços. Si, a més, ens referim només als centres públics de la zona històricament valencianoparlant, els supera. Els resultats, doncs, ens dibuixen una xarxa d’educació pública generalment en valencià, contraposada a una xarxa d’educació privada concertada generalment en castellà. Així i tot, les preferències en favor de la llengua pròpia també creixen a la xarxa concertada, amb un cas ben simptomàtic com el d’Alcoi, però també Gandia, Sueca i Cullera. En aquest sentit, el filòleg Gerard Furest ha assenyalat que aquestes dades empenyen a “treballar amb una mirada transversal, més sociolingüística que no ideològica, per valencianitzar l’educació concertada”.
L’educació privada concertada al País Valencià ha estat històricament marcada per un control religiós i una vocació elitista i fortament castellanitzadora. I ho continua estant, de fet. Tanmateix, sí que podem trobar-hi excepcions molt rellevants. Així, diverses escoles cooperatives, situades a l’àrea metropolitana de València, han apostat molt fort en favor de l’ensenyament en la llengua pròpia. És el cas de la Masia, la Comarcal, les Carolines, Som Escola, el Drac i la Gavina, centres pioners a l’hora de posar en marxa un sistema educatiu arrelat al país i vehiculat en la llengua pròpia, però també, a més, amb una visió autocentrada, valenciana, progressista i transformadora.
Una clau que explica molt bé també els resultats d’aquesta consulta, segons analitza Ismael Vicedo, responsable de la Cívica, entitat en defensa de la llengua a la comarca de l’Alacantí, és la votació de les comunitats educatives en defensa del seu projecte de centre. Així, aquesta consulta hauria estat vista com una “imposició” i una “agressió” externa contra una aposta per uns projectes i uns valors que eren compartits. En aquest sentit, es pot veure de manera molt clara, com també ha assenyalat Sílvia Gómez, portaveu de la campanya Tria valencià! de Plataforma per la Llengua, que, allà on hi havia una tradició de línies educatives en valencià, l’elecció de la llengua pròpia com a llengua base ha estat molt majoritària.
No escapa a ningú que l’objectiu del PP i Vox amb aquesta consulta era l’arraconament del valencià en l’educació. Jordi Antolí, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, assenyala, coincidint amb Vicedo, com véiem, que la votació de les famílies ha suposat una reacció en defensa de la llengua com a element integrador i de cohesió. Tanmateix, els resultats es poden veure també com una defensa que ha sigut victoriosa i que, a més, ha passat al contraatac. És l’anàlisi de Josep Escribano, president d’El Tempir, entitat en defensa de la llengua i del país establerta a Elx. Escribano és ben clar en aquest aspecte, ja que considera que el resultat de la consulta ha impugnat la política de Rovira, l’actual conseller d’Educació, però també la de Vicent Marzà, l’anterior, militant de Compromís, perquè demostraria que, pel que fa a l’educació en valencià, hi hauria més demanda que oferta i hauria quedat clar, així mateix, que es podria haver avançat molt més des de fa molt de temps, però que no es va fer.
Tots coincideixen a assenyalar que s’ha guanyat una batalla, però que la guerra serà molt més llarga. Això sí: es tracta d’un resultat històric. Suposa, d’una banda, la primera vegada que hi ha una votació global sobre la llengua de l’ensenyament al País Valencià i que, així mateix, hi guanya la llengua pròpia; fins fa poc, un escenari inimaginable. De l’altra, aquesta victòria es dona en un context d’agressió espanyolista desfermada i radicalitzada, per la qual cosa fa créixer més fortament la moral dels col·lectius en defensa de la llengua. Ara bé, per entendre i analitzar la profunditat d’aquesta càrrega de fons, cal filar ben prim i retrocedir enrere per fer un recorregut de la història recent de l’ensenyament al País Valencià. Anem a pams.
Primer de tot, cal precisar les coordenades des de les quals partim, ja que, pel que fa al règim lingüístic, el sistema educatiu valencià és ben diferent del que regeix a Catalunya o, fins i tot, a les illes Balears. En aquest sentit, cal partir d’una delimitació prèvia del País Valencià en dues zones, segons la llengua històrica que hi havia predominat, tal com hem estat veient. Així doncs, la llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) del 1983, la primera de la nostra història que va introduir el valencià d’una manera generalitzada en el sistema educatiu valencià, establia dues zones de predomini lingüístic: una zona valencianoparlant –que cal entendre com aquella en què la llengua pròpia havia estat tradicionalment la general i comuna– i una de castellanoparlant –dins de la qual hi ha Requena-Utiel i Villena, territoris castellans agregats durant el segle XIX a les nounades províncies de València i Alacant; territoris en què el català hi havia estat desplaçat completament pel castellà des de feia més d’un segle, com Elda i Oriola, així com els territoris de repoblació majoritària aragonesa durant la creació del regne de València.
En aquestes zones catalogades com de predomini castellanoparlant, no es preveia en la LUEV –ni s’hi ha previst mai– la possibilitat de desenvolupar-hi l’ensenyament en valencià. De fet, fins i tot s’hi establia l’exempció de l’obligació de cursar la mateixa assignatura de valencià, una situació que s’hi establia com a temporal, però que el pas del temps l’ha configurat quasi com a inalienable. És a dir, l’ensenyament s’hi desenvolupa totalment en castellà, mentre que l’anglés –sobretot– és matèria obligatòria, contràriament a l’altra llengua oficial de l’autonomia, que només hi apareix com a optativa.
Pel que fa a la zona catalogada com a valencianoparlant, no es donava la mateixa condició però inversa. No només perquè el castellà hi és una assignatura obligatòria, òbviament, sinó perquè, de fet, era la llengua que articulava majoritàriament el sistema educatiu. Ara bé, formalment, sobre el paper, no hauria d’haver sigut exactament així, ja que el conegut com a sistema de línies, en realitat, es dividia en tres programes: PIP (o programa d’incorporació progressiva al valencià), que, de facto, es configurava com un ensenyament amb el castellà com a llengua vehicular i el valencià com a assignatura obligatòria; PEV (o programa d’ensenyament en valencià), un sistema amb el valencià com a llengua vehicular i el castellà com a assignatura obligatòria, i PIL (o programa d’immersió lingüística), que també pivotava al voltant del valencià, però estava pensat per a centres de zones fortament castellanitzades dins de l’àmbit territorial tradicionalment valencianoparlant.
Aquest sistema se simplificava en el vocabulari comú en una divisió entre una educació en castellà, majoritària, i, després, l’existència de les “línies en valencià”. Aquestes últimes, això sí, anaven creixent constantment, fins al punt que, en les comarques més valencianoparlants, sobretot en les comarques centrals (les Riberes, la Safor, la Vall d’Albaida i la Marina Alta), així com al nord del país, s’havien convertit en hegemòniques o quasi hegemòniques.
L’statu quo de la divisió de l’ensenyament valencià en línies va durar fins al 2018, quan es va canviar pel programa d’educació plurilingüe i intercultural (PEPLI). Aquest nou sistema, impulsat per Compromís des de la conselleria d’Educació del govern progressista liderat pel PSOE, establia, de iure, una línia única, tot i que, de facto, no eliminava la divisió de l’educació segons la llengua, ja que l’ensenyament es podia vehicular majoritàriament en valencià o castellà, amb la novetat de la incorporació de l’anglés. Aquest sistema, de fet, s’assemblava prou al trilingüisme que els últims governs del PP a la Generalitat Valenciana havien intentat posar en marxa –i varen haver de recular, perquè es varen trobar amb una oposició contundent de la comunitat educativa– i al que Ciutadans proposava per a Catalunya. Com que, d’altra banda, es tractava formalment de línia única, es veia afectat per la jurisprudència existent respecte a Catalunya del mínim del 25% del pes de la llengua oficial minoritària de cada programa com a vehicular en l’educació.
Aquest fet provocava algunes disfuncions importants. D’una banda, el valencià retrocedia en el còmput global de l’educació respecte a la situació anterior, ja que es passava d’unes línies en valencià que, si bé eren minoritàries en el global del país, sí que permetien una educació completa o quasi completa en valencià –amb l’excepció de l’assignatura de castellà, òbviament–, en un nou sistema en què la càrrega d’hores que podia assolir el valencià, com a màxim, se situava no molt més enllà de la meitat. Açò suposava que a les comarques més valencianoparlants, on les línies en valencià ja eren hegemòniques o quasi hegemòniques, s’augmentàs significativament les hores lectives de castellà –i d’anglés–, un fet que va portar tot un seguit de centres a rebel·lar-s’hi, i, així mateix, a una perplexitat dins dels moviments en defensa de la llengua, ja que es trobaven que aquesta nova situació es donava amb un govern teòricament aliat i amb una conselleria d’Educació en mans “dels nostres”.
D’altra banda, aquest retrocés del valencià a les zones més valencianoparlants es veia compensat teòricament amb un progrés a les zones castellanoparlants o més castellanitzades, que haurien de vehicular més hores en valencià, tot i que fossen minoritàries en el conjunt. Ara bé, a les comarques castellanoparlants es donava la paradoxa que, tot i que continuaven tenint l’exempció de l’assignatura de valencià, ara es trobaven amb l’obligació de vehicular en valencià una assignatura no lingüística, un fet que, moltes vegades, a banda de simplement dedicar-lo a l’educació física o la música, matèries amb una càrrega lingüística molt menor, senzillament no es complia i prou. Així mateix, tenint en compte, a més, que durant els últims governs del PP es va establir que calia vehicular un mínim d’una assignatura no lingüística en valencià –coneixement del medi, quasi sempre–, la realitat era que, en els entorns educatius molt castellanitzats, aquest hipotètic augment d’unes poques hores d’exposició al valencià no tenia una incidència rellevant. L’alumnat continuava acabant l’educació obligatòria sense dominar bé el valencià, com abans.
Ara bé, aquesta situació i aquest retrocés de l’ensenyament en valencià, denunciat per les associacions en defensa de la llengua, no va suposar que la dreta i l’espanyolisme fumessen la pipa de la pau. Ans al contrari, des del primer moment es varen fer sonar els tambors de guerra. Ja hem vist com el govern de Mazón es referia durant la consulta sobre la llengua base a l’objectiu de “posar fi al model català d’imposició lingüística”. És a dir, encara que puga semblar impossible, tenint en compte la realitat del sistema educatiu, el fet és que es va identificar el PEPLI i la política lingüística del govern del PSOE i Compromís amb el model català d’immersió lingüística generalitzada sobre el paper. Els tribunals, així mateix, varen fer-hi el mateix paper, amb sentències constants que anul·laven qualsevol aspecte legal que pogués suposar un mínim avenç del valencià o de l’educació pública. L’ensenyament en la llengua pròpia havia retrocedit, però la bel·ligerància, en el context dels anys més intensos del procés independentista català, s’expressava com si el País Valencià estigués seguint el mateix camí que Catalunya. És difícil de creure, però només cal acudir a les hemeroteques d’aquells anys –o, simplement, de fa unes setmanes– per comprovar-ho.
En 2023, el PP, de bracet amb Vox, va recuperar el govern de la Generalitat. El programa antivalencià era, des del primer moment, ben visible i prioritari. Una de les primeres iniciatives en aquest sentit va ser l’intent –no reeixit, però encara no abandonat– de traure Alacant de la zona de predomini lingüístic valencià, un colp duríssim, sobretot simbòlic, que seria nefast per a la llengua pròpia en el conjunt del país, ja que suposaria no només la consolidació legal de la substitució lingüística a la segona ciutat del país, sinó la primera vegada que es produiria un canvi jurídic en aquesta direcció, que, d’altra banda, podria ser imitat per altres localitats també fortament castellanitzades.
La batejada com a llei de llibertat educativa, pactada entre el PP i Vox mentre la formació ultradretana encara formava part del govern de la Generalitat, va arribar ben prompte també, en aquesta nova legislatura amb la dreta espanyolista en el poder. En essència, tanmateix, aquesta nova llei el que feia era desenvolupar el mateix model de línia única i percentatges lingüístics establit pel govern progressista anterior, però augmentant les marxes de manera considerable en favor del castellà. És a dir, amb aquesta nova legislació, es pot dir que el retrocés pel que fa a la protecció de la llengua pròpia en l’educació no és que vaja més enrere de l’últim govern del PP, en 2015, sinó que retrocedeix fins a un estadi anterior a 1983.
Un dels aspectes més nous de la llei del PP i Vox –la joia de la corona, de fet– és, com hem vist, la consulta a les famílies sobre la llengua base en l’educació, que s’ha produït aquests dies. Cal entendre bé la diferència respecte al model d’elecció de llengua que es donava amb el sistema de línies. En aquest, les famílies decidien la llengua de l’educació quan matriculaven els fills al centre que havien triat, i del qual coneixien el projecte lingüístic. Ara, per contra, es fa abans, amb una votació. Això podia produir que una família que hagués matriculat el fill en un centre perquè tradicionalment vehiculava l’ensenyament en valencià es trobàs ara que havia votat en favor del castellà. En aquest sentit, la votació s’assemblava prou a una loteria lingüística, com algunes associacions en defensa de la llengua assenyalaven.
L’objectiu gens dissimulat –o molt mal dissimulat– del PP i Vox era que el castellà arrasàs en la consulta i es demostràs la “imposició del valencià” que denunciaven –i denuncien–. Hi han fracassat estrepitosament. I hi han fracassat perquè no coneixen el país. L’actual govern de la Generalitat Valenciana està en mans d’un sector de la dreta valenciana molt identificat amb Madrid i el seu ecosistema mediàtic, molt poc arrelat al territori. No entenien que una gran part del seu votant tradicional apostaria per l’ensenyament en valencià. Això ha sigut així en comarques com els Ports, l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat, amb percentatges fins i tot de més del 90%, però també a la Ribera (Alta i Baixa), a la Costera i al Comtat, totes al voltant del 80% o més de tries en favor del valencià. Però també moltes famílies castellanoparlants que no tenen rebuig cap al valencià, ans al contrari, ja que el veuen com un factor positiu i volen que els seus fills l’aprenguen bé, i això només es pot aconseguir amb un ensenyament en la llengua pròpia.
De fet, per la mateixa sociologia del país, en què el valencià només és la llengua primera d’un terç dels habitants de la zona valencianoparlant, els resultats de la consulta sobre la llengua base en l’educació ens diuen que la major part de les famílies que hi han triat el valencià són famílies castellanoparlants. Com a paradigma i com a exemple que crida l’atenció d’aquest desconeixement que té del país la dreta espanyola, podríem esmentar l’únic municipi valencià que té un alcalde de Vox: Nàquera. En aquest poble del Camp de Túria, tot i que està situat i integrat a l’àrea metropolitana de València, i tot i que està envoltat d’urbanitzacions residencials de la perifèria del cap i casal, dos terços de les famílies han triat el valencià com a llengua base. Un bon exemple de la pluralitat del País Valencià a què vol posar fi la dreta espanyola al govern sense èxit –per ara?–.