Rebaixes? Quines rebaixes?

Ara resulta que hem d’estar molt contents. Ho sentia ja ahir al matí en algunes tertúlies. Hem d’estar molt contents, diuen, (diuen, diuen, diuen, que deia Jordi Pujol, l’expresident que avui compleix noranta anys i que aprofito per felicitar) perquè el fiscal general ha rebaixat la petició de condemna per al major Trapero i la direcció del departament d’Interior d’un delicte de rebel·lió al de sedició. Es veu que hem d’estar molt contents perquè només els demana deu anys de presó i d’inhabilitació. I que encara ho hem d’estar més perquè la mateixa fiscalia ha obert la porta a una condemna per desobediència sense presó si la sala considera que no ha quedat provat el delicte de sedició. Però, què s’han pensat? Com volen provar un delicte de sedició si no hi ha hagut sedició? I com volen provar un delicte de desobediència si no hi va haver desobediència? El judici a Josep Lluís Trapero, Pere Soler, César Puig i la intendent Teresa Laplana (que sovint l’oblidem en els titulars, però per a qui la fiscalia demana també quatre anys de presó i quatre d’inhabilitació) és una vergonya, i ho és aquesta petició de condemnes. Ho va ser el judici als Jordis i a tots els membres del govern (però especialment als Jordis, per a qui mig món en demana l’alliberament i l’Estat fa el sord) i ho van ser les condemnes que van rebre. Les conclusions d’ahir de la fiscalia són la prova més clara que no afluixen i, mentre esperem la sentència, no hauríem d’acceptar cap més resolució que no sigui l’absolució. Una absolució que, ja s’ho imaginen vostès, no serà mai cap absolució tenint en compte el calvari que Trapero, Soler, Puig i Laplana han hagut de passar aquests darrers mesos i anys. Ho entenc, que obrir la porta a la desobediència i a una condemna que no pugui representar presó s’interpreti com un alleujament, i me n’alegraré per ells si no han de posar un peu a cap cel·la, però, d’això a interpretar-ne cap gest, cap solució o que s’ha fet cap justícia, hi va un salt, un precipici, un abisme.