Autohomenatges a l’espai públic

Els nostres carrers van escassos d’estàtues i monòlits, comparats amb altres països. També en això s’evidencia la riquesa i el poder del país, així com les prioritats en l’ús més aviat poc pompós que fem de l’espai públic. Racistes, genocides, esclavistes, militars, religiosos i altres insignes membres de la classe dominant que s’autohomenatja en pedra són part també de la nostra història. Em preocupen més els de carn i ossos, però l’onada per fer-los fora de l’espai públic és un clàssic de la lluita per l’avenç de la humanitat. Aquí els reconeixements es concentren en el nomenclàtor, amb reis opressors i diligents servidors dels successius règims opressors. Sols un prec: llençar icones al riu fa mal als ulls. I contamina.