Intimitat

Ermitans, eremites, gent que clama al desert i es tanca en ella mateixa, tenen competència. Aquest confinament forçat ens ha fet a tots plegats ermitans a casa nostra. Una reclusió forçosa, que, amb tantes setmanes com fa que s’allarga, ens té amatents a l’evolució de les fases i de la mobilitat afegida que puguin comportar. Aquesta intimitat compartida, aquestes hores de família, és clar que poden haver tingut coses bones. Però tots els excessos fan mal. Hem edificat un estil de vida en què el que és difícil és ser a casa. No hi som mai. I ens fem, entre la feina i les altres relacions fora del nucli familiar, amistats i coneixences que ens enriqueixen i que donen altres visions de la vida. Ja ho fem amb la canalla quan van a l’escola, i estenen amb amics i amigues nexes i relacions noves. Aquesta combinació entre distància i proximitat, entre anar i tornar és el nostre batec habitual.

També és cert que aquest exercici d’intimitat de mesos es pot dur millor en segons quines cases que en d’altres. Aquelles que per raons d’espai més reduït o per les persones amb qui els toca conviure poden haver patit. El cas de la violència de gènere que no ha cessat durant el confinament fa que alguna d’aquestes cases hagi seguit sent un infern, una trampa mortal per a algunes dones. La distància en aquests casos és una necessitat vital. I ara se’ns reclama que la seguim mantenint, acompanyada de les mascaretes i el rentat de mans. Tant com soc de tocar i d’abraçar. De necessitar el tacte, el contacte. De notar les pells i la tendresa. La telemàtica ja ens acosta, però ja es veu que, per exemple, l’ensenyança presencial trenca la desigualtat, i que la llibertat d’entrar i sortir de casa acaba sent el millor reforç de tota mena de vincles. Sempre em fixo en Claudio Magris quan diu que la frontera més difícil de creuar és la que hi ha a casa entre una habitació i una altra. Creuar un envà.