Contrast entre epidèmies

Sem­bla que el mal­son de la pandèmia es va aca­bant, mal­grat alguns ensurts pun­tu­als i l’alerta de pos­si­bles rebrots futurs. Espe­rem que no sigui així. Arran d’aquests fets, resulta xocant con­tras­tar la res­posta dels nos­tres avant­pas­sats quan hi havia epidèmies i la forma de pro­ce­dir de la soci­e­tat actual, dia­me­tral­ment opo­sada. Els nos­tres ante­ces­sors, impo­tents davant els estralls de la malal­tia, no comp­ta­ven amb l’ajuda de la ciència –en tot cas, molt poc– i ho fia­ven tot a la mise­ricòrdia divina. Vinga, doncs, a omplir esglésies i a fer pregàries. I lògica­ment, amb el con­tagi, les pes­tes s’escam­pa­ven d’allò més. D’aquesta forma d’actuar n’hem tro­bat ano­ta­ci­ons a tots els pobles, però d’una manera sin­gu­lar fan gràcia les dis­po­si­ci­ons que l’Ajun­ta­ment de Santa Coloma de Far­ners decreta l’any 1865, davant un nou rebrot de còlera i que, en el dar­rer número de la revista Ressò repro­du­eix l’his­to­ri­a­dor Miquel Bor­rell: “Que se haga un tri­duo de roga­ti­vas públi­cas que empe­zarán mañana y con­ti­nuarán el lunes con ofi­cio solemne a las nueve horas de ella y con rosa­rio y la letanía de los san­tos a las siete de la noche excepto el domingo que tendrá efecto a las tres y media de su tarde, en la par­ro­quial de esta villa y que se invite la asis­ten­cia de todas las auto­ri­da­des y de sus inme­di­a­tos depen­di­en­tes por medio de cédula fir­mada por el señor pre­si­dente. Que se haga igual invi­tación al vecin­da­rio por edicto en la forma de cos­tum­bre y que, además, se par­ti­cipe a todos los emple­a­dos, cabos de mozos, guar­dia civil, maes­tros y maes­tras de pri­mera enseñanza con espe­cial recado de que reco­mi­en­den la asis­ten­cia de sus sub­or­di­na­dos los unos y de sus alum­nos y alum­nas los otros, y últi­ma­mente se resolvió que a los divi­nos ofi­cios con­cur­ri­ese cada día una comisión del Ayun­ta­mi­ento com­pu­esta del alcalde o un teni­ente y de tres con­ce­ja­les.” Valga’ns Déu! Ara tan­quem les esco­les i fa qua­tre dies que con­vo­ca­ven l’alum­nat a l’església. És evi­dent que, per a un cre­ient d’aquell temps, cos­tava d’accep­tar que es pogués aga­far la malal­tia en un recinte on Déu era el pro­ta­go­nista prin­ci­pal. Com ho podia per­me­tre? Els cre­ients d’ara –els que ho som– hem après a basar la nos­tra fe en ele­ments més pro­funds i, sobre­tot, hem accep­tat que la soci­e­tat és plu­ral i que les nor­mes de les nos­tres assem­blees han de seguir la pauta de les dis­po­si­ci­ons gene­rals que es donen perquè les apli­qui tot­hom, inde­pen­dent­ment de la seva creença.