D’expresidents

Fa pocs dies que el Parlament va demanar a l’expresident Jordi Pujol que retornés els diners que va evadir fiscalment. En la mateixa sessió, també va demanar la compareixença d’Artur Mas per les darreres informacions que relacionen CDC amb el 3% i de José Montilla pel més que qüestionable fitxatge per part de la gasista Enagás. Tots tres, expresidents de la Generalitat que es veuen controlats i en el primer cas reprovats pel Parlament. Mentrestant, la mateixa setmana, la CIA allibera uns documents que semblen vincular l’expresident González amb la famosa X dels GAL, sense que cap dels principals partits espanyols hagi demanat responsabilitats, o el Congrés, que torna a vetar una comissió d’investigació de la possible corrupció del rei emèrit.

No en sOc, d’aquests que creuen que els catalans ho fem tot bé, mentre a la resta de l’Estat ho fan tot malament. Aquestes visions cofoies ens impedeixen ser crítics amb nosaltres mateixos i amaguen una certa superioritat que no ens ajuda. Però el que sí que és evident és que a Catalunya les escletxes per trencar les espirals de silenci que amaguen els secrets, negocis bruts i les clavegueres de l’Estat, són més grans que a la resta de l’Estat. Mentre a Catalunya als diputats al Parlament no els cauen els anells pel fet d’investigar els expresidents de la Generalitat, això és impossible al Congrés dels Diputats. La majoria política espanyola encara impedeix estudiar les clavegueres de l’Estat i es manté silenci sobre els negocis i les portes giratòries de la generació política que va arribar a crear el règim del 78.

Els que som independentistes no ho som per repetir les errades de l’Estat espanyol, i ho som perquè creiem que, entre altres coses, aquestes clavegueres no tindrien tanta fondària a Catalunya, com bé està demostrant el Parlament, i que és més fàcil trencar aquests silencis i aquesta omertà. A Catalunya un expresident pot acabar sent un corrupte que defrauda Hisenda com Jordi Pujol. També pot utilitzar una porta giratòria més que qüestionable com la d’acabar treballant per a l’empresa que s’està beneficiant del projecte Castor, que es va prioritzar quan Montilla era ministre d’Indústria i es va aprovar quan ell era president de la Generalitat sense cap oposició per part seva i que tants milions d’euros ha costat sense cap benefici. També es pot tenir un partit amb un finançament més que opac i presumiblement il·legal com en el cas d’Artur Mas. Però de ben segur que com a mínim el Parlament els exigeix responsabilitats i els obliga a donar la cara.

A Espanya es pot ser rei amb proves clares de delictes de corrupció o bé tenir vincles clars amb la X dels GAL i, per tant, potser tenir vincles amb delictes de sang, que no hi ha cap comissió del Congrés que ho investigui. És evident que tot i que els catalans no som millors que la resta de ciutadans de l’Estat, perquè també tenim polítics corruptes o amb comportaments poc ètics, sí que les institucions catalanes es diferencien de les espanyoles en el fet que com a mínim les investiguen.