D’expresidents

Fa pocs dies que el Par­la­ment va dema­nar a l’expre­si­dent Jordi Pujol que retornés els diners que va eva­dir fis­cal­ment. En la mateixa sessió, també va dema­nar la com­pa­rei­xença d’Artur Mas per les dar­re­res infor­ma­ci­ons que rela­ci­o­nen CDC amb el 3% i de José Mon­ti­lla pel més que qüesti­o­na­ble fit­xatge per part de la gasista Enagás. Tots tres, expre­si­dents de la Gene­ra­li­tat que es veuen con­tro­lats i en el pri­mer cas repro­vats pel Par­la­ment. Men­tres­tant, la mateixa set­mana, la CIA alli­bera uns docu­ments que sem­blen vin­cu­lar l’expre­si­dent González amb la famosa X dels GAL, sense que cap dels prin­ci­pals par­tits espa­nyols hagi dema­nat res­pon­sa­bi­li­tats, o el Congrés, que torna a vetar una comissió d’inves­ti­gació de la pos­si­ble cor­rupció del rei emèrit.

No en sOc, d’aquests que cre­uen que els cata­lans ho fem tot bé, men­tre a la resta de l’Estat ho fan tot mala­ment. Aques­tes visi­ons cofo­ies ens impe­dei­xen ser crítics amb nosal­tres matei­xos i ama­guen una certa supe­ri­o­ri­tat que no ens ajuda. Però el que sí que és evi­dent és que a Cata­lu­nya les esclet­xes per tren­car les espi­rals de silenci que ama­guen els secrets, nego­cis bruts i les cla­ve­gue­res de l’Estat, són més grans que a la resta de l’Estat. Men­tre a Cata­lu­nya als dipu­tats al Par­la­ment no els cauen els anells pel fet d’inves­ti­gar els expre­si­dents de la Gene­ra­li­tat, això és impos­si­ble al Congrés dels Dipu­tats. La majo­ria política espa­nyola encara impe­deix estu­diar les cla­ve­gue­res de l’Estat i es manté silenci sobre els nego­cis i les por­tes giratòries de la gene­ració política que va arri­bar a crear el règim del 78.

Els que som inde­pen­den­tis­tes no ho som per repe­tir les erra­des de l’Estat espa­nyol, i ho som perquè cre­iem que, entre altres coses, aques­tes cla­ve­gue­res no tin­drien tanta fondària a Cata­lu­nya, com bé està demos­trant el Par­la­ment, i que és més fàcil tren­car aquests silen­cis i aquesta omertà. A Cata­lu­nya un expre­si­dent pot aca­bar sent un cor­rupte que defrauda Hisenda com Jordi Pujol. També pot uti­lit­zar una porta giratòria més que qüesti­o­na­ble com la d’aca­bar tre­ba­llant per a l’empresa que s’està bene­fi­ci­ant del pro­jecte Cas­tor, que es va pri­o­rit­zar quan Mon­ti­lla era minis­tre d’Indústria i es va apro­var quan ell era pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat sense cap opo­sició per part seva i que tants mili­ons d’euros ha cos­tat sense cap bene­fici. També es pot tenir un par­tit amb un finançament més que opac i pre­su­mi­ble­ment il·legal com en el cas d’Artur Mas. Però de ben segur que com a mínim el Par­la­ment els exi­geix res­pon­sa­bi­li­tats i els obliga a donar la cara.

A Espa­nya es pot ser rei amb pro­ves clares de delic­tes de cor­rupció o bé tenir vin­cles clars amb la X dels GAL i, per tant, pot­ser tenir vin­cles amb delic­tes de sang, que no hi ha cap comissió del Congrés que ho inves­ti­gui. És evi­dent que tot i que els cata­lans no som millors que la resta de ciu­ta­dans de l’Estat, perquè també tenim polítics cor­rup­tes o amb com­por­ta­ments poc ètics, sí que les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes es dife­ren­cien de les espa­nyo­les en el fet que com a mínim les inves­ti­guen.