“Un poco de prudencia, «noys»”

El ja enyorat Manuel Cuyàs va recollir, en un parell d’articles en aquest diari, una anècdota de l’humorista Valentí Castanys que diu que, estant en un cafè conversant amb un altre català, se’ls va acostar un desconegut i els va reprendre “¿No saben ustedes hablar en castellano?”. El ninotaire va ser ràpid i li va respondre amb sorna: “Sí, señor; ¿qué quiere que le diga?” Em sonava que això havia passat a la Sant Sebastià ocupada, en plena Guerra Civil, però no ho he pogut documentar. El poeta del Montseny, mossèn Pere Ribot, guardava al seu arxiu un retall de premsa de la ciutat basca durant aquell període: “Y no digamos lo que sucede por cafés, bares, etc. Por todas partes no se oye más que hablar en catalán. Un poco de prudencia, «noys» [sic]. […] El catalán está bien que lo hablen los catalanes, pero… en casa.” Aquesta dèria de fotre el nas on no et demanen és una pulsió que encara perviu, per més que els temps hagin canviat. Cada un de nosaltres podria fer un recull d’historietes de tal tipus, viscudes en la pròpia pell o en la de persones del nostre entorn. Un servidor s’hi va trobar en un restaurant de Sevilla, acompanyat de tota una colla d’amics catalans. Començant en to de broma, el propietari de l’establiment ens va acabar instant a parlar en castellà entre nosaltres, com si fos una matèria de la seva incumbència. No és pas una al·lèrgia a la diversitat lingüística en genèric, perquè l’escena no es reproduiria amb russòfons o angloparlants: en el cervell dels individus en qüestió ja hi ha un raconet per entendre que hi ha persones d’arreu del món que parlen altres idiomes. És un instint que té a veure amb una idea obligatòria del que ha de ser Espanya i ser espanyol. La resolució del Tribunal Suprem rebutjant que les administracions del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears puguin relacionar-se en la llengua que els és comuna, és només l’empara institucional i togada d’aquest impuls primari de barra de bar.