Cultura contra cultura

Al carrer de Ciutadans número 18 hi ha la casa Solterra; un edifici clàssic que ja va servir d’estatge als Reis Catòlics l’any 1493, però que també fou la seu de Falange després de la guerra. Més tard es va rehabilitar per als serveis territorials de Cultura. Figures com Joan Saqués i Joan Domènech n’ocuparen la direcció i donaren una gran empenta als seus serveis. Cultura era present a Girona amb multitud d’actuacions. Ara el càrrec l’ocupa Carme Renedo i Puig, funcionària que recordem en altres destinacions anteriors. Per falta de pressupost –o d’empenta– la tasca d’aquests serveis passa força desconeguda, i no per culpa de la pandèmia, ja que la impressió ja ens ve de lluny. Segurament l’excés de burocràcia no deixa gaire temps per a res més. L’aspecte extern de la casa és força just: unes imatges sobre l’aprenentatge del català no conviden gaire a l’optimisme, perquè són antigues i descurades. De l’esplendor d’aquell lloc, on s’havien celebrat actes molt notables, particularment al pati posterior, ja no en recordem res.

Al carrer Sant Martí hi ha uns baixos del mateix edifici que ara estan ocupats per uns individus i unes indivídues en un espai angost. Els veïns se’n queixen. El lloc fa temps que aparentava abandonat, fet que desdiu força. Allà ara mateix sovint s’hi fa barrila.

El xamfrà que dona al carrer de la Llebre ha estat fins fa poc la seu social dels Amics del Museu d’Art. Un lloc assequible, a peu de carrer, ben il·luminat i comunicat i amb una decoració estricta però eficaç. Al llarg de molts anys s’hi han celebrat multitud d’actes, amb les més diverses manifestacions: exposicions, conferències, presentacions de llibres, debats, organització de trobades en llocs d’interès artístic o arqueològic, i seguiment de la tasca del Museu d’Art de Girona, mostrant imatges i convidant autors i organitzadors d’exposicions a fer-se sentir i exposar els seus treballs.

Arriba la pandèmia, i Cultura diu als Amics del Museu d’Art que han de desallotjar aquell espai, per poder-hi instal·lar la recepció de les seves oficines, la qual cosa evita que els ciutadans pugin a la planta noble de l’edifici. A correcuita els Amics han hagut de fotre el camp d’allà, i instal·lar-se en una sala del mateix Museu d’Art, a la plaça dels Apòstols, prop de la Catedral. Es pot entendre que l’accés a allà dalt és costerut i inhòspit, molt més si es pensa que els actes culturals solen tenir lloc a la vesprada. L’activitat decaurà inevitablement.

Segur que hi havia solucions millors que aquesta: aquella mansió és gran, enorme, plena de sales sumptuoses i mig buides, però aquesta ha estat la més fàcil i còmoda per als serveis territorials. Esperem que sigui una situació provisional.