“Si les polítiques no canvien tampoc canvia la pedagogia”

Va començar el 1983 per representar moviments de mestres de tots els territoris que ens vam unir per pensar sobre quina educació és necessària en el nostre temps. Però els moviments de renovació pedagògica, com els de Freinet, Rosa Sensat i Marta Mata, ja existien abans. Hi ha tot un llegat de defugir l’escola tradicional, de basar-se en l’alumne. Primer, des de la clandestinitat de les aules; els anys 80 amb les escoles del CEPEPC; cap al 2000 amb les noves escoles i instituts, i, últimament amb Escola Nova 21. Intentem fer pedagogia des de la política perquè si les polítiques no canvien tampoc canvia la pedagogia. Molta gent es va adonar que volia transformar l’educació.

Sí, i no sols, ja que el monopoli de l’educació no el té l’escola. Sí és cert que l’escola iguala, però fins a cert punt. El fora escola genera desigualtat i ens havíem d’aliar amb el fora escola per generar equitat en el sistema. I en això estem encara. Fem propostes de molts tipus per millorar la formació en totes les etapes educatives.

Estem contents perquè molts dels temes que han sorgit ja els estàvem treballant. Fa més de 30 anys que demanem que els currículums canviïn, que no siguin enciclopèdics, hem proposat l’institut escola com a model públic necessari... Però encara hem de caminar molt, veure per exemple quins horaris són els millors i com els compensem amb temps educatiu com a societat. El mal de la pandèmia ha estat que ha incrementat molt el 30% de pobresa infantil que ja teníem. Continuarà havent-hi molta gent amb problemes econòmics i la desigualtat serà més gran.

Esperem que sí, som optimistes. S’ha d’aprofitar aquest temps per treballar el currículum i tenim a més entre mans un canvi de normativa amb la Lomloe. De la nova llei han de sorgir canvis.

Ens vam queixar en el moment en què van retallar en la formació de mestres, i una de les formacions interessants era aquesta. Com a federació tenim un àmbit de telemàtica educativa, però apostem molt per la presencialitat també. La part emocional i de socialització no s’ha de perdre, però una cosa no treu l’altra.

Sí, i els governs han de generar recursos i equitat. La crisi de la pandèmia va invisibilitzar en un primer moment la feina de formiga, constant i diària, que fan molts mestres. Les posicions incendiàries han sortit més als mitjans de comunicació que les conciliadores, quan el gran gros de mestres s’ha posat a fer molta feina.

Hi ha hagut una sobrecàrrega de treball brutal, els més implicats s’han implicat al 200%, els que tenien certes reticències s’han implicat al 100% i, com a totes les feines, hi ha gent a qui li costa més, però no és tan significatiu. Alhora hem guanyat molt de vincle amb les famílies, les hem trucat més sovint que durant el curs normal. És cert que l’administració va comunicar poc a l’inici i aquesta incomunicació ha generat que alguns sindicats inculquessin una pedagogia de la por.

Jo crec que ens ha faltat planificar una mica més enllà i preveure diferents escenaris. El tancament i el corporativisme és el pitjor que podem fer, hem de compartir molt emparant-nos en el que ens diu la ciència. Hem de tornar a generar ponts de confiança i consensos.

El departament d’Educació no ens certificava la formació de mestres si no era virtual. Tenim dubtes de si no la podríem haver fet presencial perquè té un component de trobada que és molt profitós. Hem reorientat la formació en la tornada al setembre per tenir eines, des de la inclusió fins a les emocions i les competències digitals. Com que no podíem fer escoles als 22 territoris hem fet una oferta en línia en obert per a tot Catalunya.