La monja alferes

L’estima (quasi) incon­di­ci­o­nal d’aquest cro­nista pel (de nou, quasi) ina­ca­ba­ble Tho­mas de Quin­cey l’ha empès a aquest petit joc de mans tex­tual. El títol d’aques­tes línies hau­ria de ser “La bat­llessa atra­ca­dora”. Em fa una man­dra tre­menda afe­gir-me a les mul­ti­tuds que, amb més o menys encert, amb amor o amb odi, tre­ba­llo­sa­ment d’han dedi­cat a asse­nya­lar les arbi­tra­ri­e­tats, les incon­gruències i, fet i fet, els dis­ba­rats come­sos en res­posta a la crisi sanitària –i la social con­següent– de la Covid-19. N’hi ha de cla­mo­ro­sos; de greus, fins i tot. No cal patir-hi: al país on som, no es depu­ra­ran res­pon­sa­bi­li­tats –ni en aquest afer ni en cap. Per alleu­ge­rir, par­laré d’un afer que no és qüestió de vida o mort: l’accés a les plat­ges de Bar­ce­lona. Vist com ha anat, es pot deduir que plan­tar un tova­llola a la sorra, nedar una estona i pren­dre el sol mitja horeta a la platja (quasi, i en van tres) deserta és una de les acci­ons més irres­pon­sa­bles i cri­mi­nals pos­si­bles a efec­tes de con­tagi. Ha estat pro­hi­bit fins ara –dei­xat en con­di­ci­ons imprac­ti­ca­bles, que és el mateix–, i ara, que ja es pot, la ferotge bat­llessa amb el signe del dòlar tatuat al front ha deci­dit enri­quir-ho amb una nova con­dició: les zones bla­ves d’apar­ca­ments davant de les plat­ges cos­ten 3 € l’hora i se supri­meix l’ante­rior gratuïtat de 14 h a 16 h. Una visita de tres hores al mar com­porta una des­pesa de 9 €; una gràcia de 270 € al mes.

L’intel·ligent lec­tor em dirà: per què no hi vas en trans­port públic? En metro, cami­nada inclosa, m’hi estic 55 minuts. En bus, 1 hora i 5 minuts. En cotxe, de 12 a 14 minuts segons el trànsit. Sumats i com­pa­rats els temps, veiem que el ciu­tadà pot tenir coses més interes­sants, agra­da­bles i pro­duc­ti­ves a fer que flo­rir-se a les para­des i tro­tar per parat­ges urbans irre­lle­vants i inhòspits. A part dels insom­nes i mati­ners, qui ha gau­dit de les plat­ges fins ara? Els sur­fis­tes, els socis de clubs de natació, els usu­a­ris de sego­nes residències. Què tenen en comú tots ells? Que són con­su­mi­dors. Que han pagat. Que hi hagi res de franc és into­le­ra­ble per a la inde­sit­ja­ble munyi­dora muni­ci­pal. El sol, el mar i la sorra són de franc? No pot ser, cal un impost revo­lu­ci­o­nari. Solució: preu d’apar­ca­ment pro­hi­bi­tiu per a la but­xaca mit­jana. No vols que la gent agafi el cotxe? Per­fecte. Fes un trans­port públic decent, no la merda ter­cer­mun­dista que mul­ti­plica per deu el temps i l’esforç del des­plaçament. L’expec­ta­tiva de solució és nul·la per part d’aquest cro­nista. Hi ha més aviat la impressió d’aug­ment de pro­hi­bi­ci­ons i tra­ves per donar pel cul a la ciu­ta­da­nia, de viure cons­tret i amenaçat. Però que si pagues pots fer el que vul­guis: ajun­tar-te cin­quanta en ter­ras­ses de bar, etc. La Joana d’Arc dels des­no­nats deu dor­mir satis­feta. Ha fet una arran­cada de cavall sicilià, i una parada de burra man­xega.