Opinió

LA GALERIA

Estampa de platja

Els periodistes ens ho mirem i escoltem quasi tot perquè mai saps on podràs trobar una notícia per al teu mitjà

Ara que hem iniciat la represa per uns o la nova normalitat per d’altres, hem pogut recuperar antics exercicis. Els periodistes ja saben que ens ho mirem i escoltem quasi tot perquè mai saps on trobaràs una notícia per al teu mitjà. Així, amb l’avançada de la desescalada vam poder tornar a utilitzar les terrasses i, amb aquest fet, la possibilitat de tornar a sentir converses alienes. Sempre des de la discreció mai per posar en risc cap informació valuosa, excepte si l’atzar permet convertir el diàleg en notícia. Ara, amb les platges, aquesta pràctica encara és més senzilla. Sobretot, perquè a pocs metres de l’aigua, un té la sensació que la gent acaba parlant més alt, com si hi hagués l’interès que la gent circumdant, sempre a dos metres de distància amb la represa, pugui sentir els nostres avatars vitals. Això va passar aquest cap de setmana. Com si d’El Quixot fos, podem dir que era en una platja de la Costa Brava el nom de la qual no vull recordar. A pocs metres un grup nombrós estava ja instal·lat a la platja de manera discreta. L’arribada, però, d’un noi més va generar més conversa. La Covid-19 continua monopolitzant moltes de les converses diàries, ja sigui pel que ha passat, pel temor del que pugui passar o per la crítica furibunda a la gestió que n’ha fet un govern o altre. En aquest cas, l’argument del novell al grup era clar: “Hem passat la tercera guerra mundial.” Una frase contundent dita així com qui demana la crema solar per embetumar-se. I la frase va allargar-se amb una explicació sobre les borses mundials, les ganes de Trump de fer que el món balli al so de la seva música i com ho han aprofitat els governs tenint-nos tots a casa tancats a pany i clau per la por de la pandèmia. Sempre he estat poc donat a creure’m les tesis conspiracionistes i encara menys si són d’escala mundial. Tot i això, també és cert que potser per la feina tampoc soc un crèdul que pugui donar qualsevol afirmació per bona, perquè sovint, amb els anys, descobreixes que allò que sembla blanc té molts matisos, tants com hi veuen els esquimals. Més sorprenent va ser que el jove hi acabés afegint una visió religiosa que va derivar en els cossos incorruptes de Joan Bosco o Teresa de Calcuta. Sovint fent broma amb els de la professió podem afirmar que un periodista no és res més que un xafarder professional, perquè el paguen per saber coses dels altres. En aquest cas, només és una estampa de platja.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.