A la tres
La unitat estratègica
“Deia Paluzie dilluns en aquest diari que, en realitat, la unitat mai ha existit i que és un concepte que hem idealitzat
Com que ahir, amb la votació del suplicatori a Laura Borràs, vàrem tenir un capítol més d’aquesta famosa no unitat estratègica del món independentista, em van venir al cap les reflexions que la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, feia aquest dilluns passat en una entrevista de Francesc Espiga a les planes d’aquest diari. Espiga preguntava a Paluzie si tenia sentit, vistes les relacions entre JxCat i ERC, la idea de “refer la unitat entre l’independentisme”. La resposta de la reelegida presidenta de l’ANC va ser contundent: “En realitat, aquesta unitat mai ha existit. És un concepte que hem idealitzat, perquè, fins i tot en l’època en què van fer la candidatura col·lectiva de Junts pel Sí, al darrere hi havia moltes batalles que no es veien. Tot i això, hem de fer que s’alineïn, tot i que sempre hi ha el dubte de fins a quin punt és bo que la pressió popular forci a fer una cosa que els seus protagonistes no volen fer.” A banda del bany de realitat de la resposta de Paluzie (“En realitat, aquesta unitat mai ha existit”), potser sí que algun dia haurem d’admetre que aquest, el de la unitat, és un concepte que tenim idealitzat. Probablement, tot i que a molts ens agradaria que es veiés una unitat de les formacions independentistes (encara que ens enganyessin una mica, vaja), caminem (si és que no hi hem caminat sempre) cap a una unió estratègica de l’independentisme que l’únic que té en comú és el suposat objectiu final. I que pel camí hi ha tants matisos que fins i tot pot semblar que alguns han fet marxa enrere. No sé tampoc, com li deia Paluzie a l’Espiga, fins a quin punt és bo que la pressió popular forci els seus protagonistes a fer coses que no volen fer. A mi em sembla que no. I potser l’avantatge que ara en traurem, de tot plegat, és que a canvi d’admetre que teníem la unitat idealitzada –i que sempre pot tornar, i que caldrà que ho faci per a algunes coses– ara hauríem d’exigir-los a tots que parlin clar, per saber cadascú on és, on vol anar i com. La Pascal i els seus ja ho han començat a fer, i se’ls hi ha entès tot. La resta, doncs, que accelerin.