Paisatge de postguerra

Si, tal com pretenien generals i coronels, la pandèmia va ser una guerra, ara devem ser, per tant, en plena postguerra. De les baixes del camp de batalla hem passat a les penúries de la zona catastròfica, i la victòria és tan amarga i relativa que té els mateixos pares que tindria la derrota, o sigui cap. Per això no hi ha cap polític amb prou coratge per reivindicar-se i explicar-nos amb numèrica claredat l’abast de la devastació i la fondària del clot. I per això mateix ahir el Consell de Ministres espanyol va aprovar allargar els miraculosos ERTO sense tenir lligat encara qui i com pagarà l’esforç econòmic que això representarà. La coalició del PSOE i Podem va recosint com pot les esparracades provocades per la crisi sanitària i econòmica, però, mentrestant, a Brussel·les –que és on es prenen les decisions de debò– continua el desacord europeu sobre el fons de reconstrucció. Sense desencallar la segona qüestió, els acords del Consell de Ministres seran tan sols pa per avui i més deute per demà. Sobretot si es continua impedint al govern de la Generalitat l’accés als mercats financers internacionals. Cent quaranta mil milions d’euros és la xifra que ens separa de la recessió abissal i els vint-i-set països membres van cremant reunions sense dignar-se a arribar a un acord que serveixi per enviar els recursos cap al sud amb la urgència necessària. Els del nord volen obrir més l’aixeta dels crèdits i escanyar en canvi la de les subvencions a fons perdut, indiferents a les nostres emergències, això sí sempre que els deixem estiuejar a l’estimada Mallorca com si res no hagués passat. Christine Lagarde, l’antipàtica presidenta del Banc Central Europeu, es mostra optimista sobre la imminent posada en marxa d’aquestes línies d’ajuda i afirma, eufòrica: “Aquesta vegada, a diferència de la crisi del 2008, la política monetària i la política fiscal van de bracet.” De moment, però, l’impost a les grans fortunes que havia de servir per amortir el coixí ja dorm el son dels justos i no fa falta ser cap geni per veure venir qui, si no els assalariats, pagarem la factura amb l’IVA i l’IRPF.