Deu anys de l’Estatut

Enguany fa deu anys de la sentència de l’Estatut, el punt de partida del cicle que vivim. La situació no permet parlar d’èxit i és pertinent demanar-se què s’ha fet malament, sense buscar excuses fora. Catalunya va sortir-ne amb un Estatut que no havia votat ningú. De fet el va votar un únic català, l’Eugeni Gay, membre aleshores del Constitucional. Mentrestant, els resultats massius dels referèndums de 2006 i 2017 es van ignorar. La il·legitimitat persisteix gràcies al fet que els polítics de llavors van entomar-ho amb arengues en el discurs i covardia en la pràctica. Al revés de com calia. Deu anys després, Convergència i Esquerra segueixen en les mateixes mans. Uns amb Mas i la família. Altres amb els 500 carguillos que utilitzen el partit d’agència de col·locació. Amb resultats nefastos, com es veu en la gestió dels geriàtrics, Mossos o TV3. Cal refer una administració autonòmica que és una antimeritocràcia. Les rodes de premsa de Buch, Budó o Vergés han assolit nivells de mediocritat dignes del segon tripartit. Això no s’arregla fent consells assessors, sinó amb un consell executiu amb perfils dignes. Cal també buscar l’instrument que apliqui el resultat del referèndum. No es pot permetre que Catalunya es governi fora de la voluntat democràtica dels seus ciutadans ni que s’imposi la força al vot, com es va fer fa tres anys. La reculada i els pactes absurds dels partits, els editorials naftalínics de certs diaris, etc. El lideratge actual de Catalunya pretén fer un salt enrere cap al 1980. Utilitzant els seus mots, això no toca. Ja estem en una Europa que decau, Catalunya ha de ser dels que reverteixin aquesta tendència, no dels que l’accelerin.