Els somnis rodoredians

Diu la lle­genda que en algun lloc de la Medi­terrània hi ha un regne estrany. Els uns el situen a Cimmèria; els altres, a Lem­nos, i alguns, a Cumes. Sigui on sigui, la terra s’obre i dona entrada a un riu llarg, de nom Oceà, que va enfon­sant les seves aigües cap a l’infra­mon. Amb el seu curs, des­criu nou grans espi­rals i, a la desena, can­via de nom: a par­tir d’aquí li diuen Estix. És en aquest ter­reny còncau a prop de l’Hades que els som­nis guar­den el seu casal. Per arri­bar-hi, cal desem­bar­car just pas­sat el cap de Leuca, on con­ten que s’estén el bosc sagrat de Persèfone, amb pollan­cres gegan­tins i sal­zes que només donen fruits morts. Lla­vors cal tra­ves­sar les por­tes del Sol i pene­trar en una fos­cor gai­rebé abso­luta, tren­cada de tant en tant per algun reflex per­dut. Una vegada aquí, es poden diri­gir les pas­ses cap a l’esquerra per anar a tro­bar Caront, el bar­quer que guia les ànimes dels morts cap a l’entrada de l’Hades, o bé es pot seguir enda­vant fins a topar-se amb el gran casal dels som­nis, tot envol­tat de boira, a l’entrada del qual s’obren dues por­tes. Una, feta d’ivori res­plen­dent, deixa pas­sar els som­nis que són fal­sos i que no es faran mai rea­li­tat. L’altra, de banya, és la que tra­ves­sen els som­nis que més tard es com­pli­ran. Un senyor que dorm governa aquesta casa: és Hip­nos el dolç, el que fou engen­drat sola­ment per una mare, la Nit fosca, del lli­natge del Caos.

Aquesta és la des­cripció del mapa ima­gi­nari que els antics van fer-se d’una regió de la ment i de l’experiència humana dife­rent de la regió de la vigília, i que ells assi­mi­la­ven, per sem­blança, a la mort, al revers de la vida. El pai­satge oníric, sem­blen dir-nos, es troba molt a prop de la terra on vam enter­rar els nos­tres avant­pas­sats, dels quals encara guar­dem el record del temps de la nos­tra infan­tesa. La memòria dels ances­tres que ens han fet ser qui som per­tany a aquest món tel·lúric de tom­bes i de cemen­ti­ris, però també de som­nis. L’onírica és una dimensió on res resulta evi­dent perquè resta coberta, perquè unes altres nor­mes dife­rents de les de la vigília la gover­nen i perquè sovint el riu de l’Oblit la des­di­buixa. Per tant, invo­car-la i can­tar-la reque­reix la perícia d’un aede molt expert i savi.

Mercè Rodo­reda, la veu més clara i bri­llant que han donat les lle­tres cata­la­nes del segle XX, és un d’aquests aedes reves­tits de savi­esa que va saber can­tar el món dels som­nis. Amb freqüència, es va abo­car a aquest regne de tene­bra i d’aigua que li va per­me­tre crear, i sovint va fran­que­jar-ne les por­tes. “El record és més impor­tant que la rea­li­tat diària perquè té la cate­go­ria de somni, i cada vegada dono més importància als som­nis perquè crec que cons­ti­tu­ei­xen la vida veri­ta­ble de l’home”, asse­gu­rava l’escrip­tora al final de la seva vida en una entre­vista de Dolors Oller i Carme Arnau per a La Van­guar­dia. En els cor­rents sub­ter­ra­nis d’aquest món fet d’ima­gi­nació, l’autora tro­bava la ins­pi­ració per com­pon­dre alguns dels pas­sat­ges de les seves obres, però sobre­tot si s’hi abo­cava era perquè en els som­nis hi lle­gia la veri­tat.

En una sola ocasió, Rodo­reda va donar nom a aquest regne oníric i el va ano­me­nar “el país on es vola”. Va ser a les pàgines de la seva obra més enigmàtica, La mort i la pri­ma­vera, quan el nar­ra­dor expli­cava en pri­mera per­sona que s’havia ador­mit a l’eixida de casa. En aquest pas­satge l’autora ens ofe­ria la seva des­cripció del reialme d’Hip­nos, que curi­o­sa­ment no situ­ava a les pro­fun­di­tats sinó a les altu­res. Es trac­tava d’un país “on tot és lleu­ger, on d’una sola embran­zida puges enlaire i sal­tes parets, i pots cami­nar per damunt de la gent, per damunt de les fulles més altes dels arbres més alts, per damunt dels ter­rats i per damunt dels núvols”. Rodo­reda insis­tia en aquesta qua­li­tat aèria quan deia que es trac­tava d’un país on “pots cami­nar allà on els ocells volen, o rellis­car en les bai­xa­des de la ven­tada, en els remo­lins negres de la tem­pesta, en els espa­dats del blau i pots espe­rar el llamp, que talla i esquinça, amb els braços oberts”. Subrat­llava tant aquesta carac­te­rit­zació etèria tan opo­sada en apa­rença al reialme sub­ter­rani d’Hip­nos que fàcil­ment es pot arri­bar a creure que l’un i l’altre no tenen res a veure. Però lla­vors, al final de la des­cripció, Rodo­reda clou el pas­satge amb aque­lla fórmula tan lli­gada a la savi­esa grega antiga amb la qual ens diu que també ella beu de les aigües del pas­sat clàssic. Afirma que en aquest país “tot el que ha estat i tot el que és i tot el que no serà mai, es bar­reja i fa veure que passa i se t’enduu i et deia al mateix lloc on tot havia començat” (Rodo­reda, La mort i la pri­ma­vera, 1986, p. 181).

Per a Rodo­reda, les visi­ons oníriques eren un punt de referència: les novel·les, els con­tes havien de que­dar com un somni que impres­si­ona i que es recorda molt de temps. Amb la seva qua­li­tat eva­nes­cent i alhora tor­ba­dora, els som­nis, doncs, es tro­ba­ven ben bé al cen­tre de la seva pro­posta estètica, tal com es pot obser­var en aquest pas­satge de Quanta, quanta guerra...: “La mort, amb les dents ver­des, estava asse­guda en el ven­tre d’un núvol. Set dones arru­pi­des, amb els peus d’or, bufa­ven set trom­pe­tes llar­gues que abo­ca­ven bom­bo­lles al mar men­tre la dalla de la mort espe­rava l’ordre del braç per posar-se a segar els caps que sura­ven...”

Els som­nis dels seus per­so­nat­ges van per­me­tre a Rodo­reda de crear imat­ges com aquesta que ens corprèn a la mei­tat de Quanta, quanta guerra... Són imat­ges literària­ment mera­ve­llo­ses, excel­ses pel que fa al tre­ball amb l’idi­oma, col­pi­do­res en elles matei­xes, en el seu efecte sobre el lec­tor i que, a més a més, ens pro­por­ci­o­nen alguna cosa d’uni­ver­sal i d’atàvica que no es pot dir amb unes altres parau­les. El somni blau de la Teresa a Mirall tren­cat o el somni de l’alè del pare a La mort i la pri­ma­vera són mos­tres que el tre­ball artístic que demana la repre­sen­tació en un pas­satge oníric pot arri­bar molt lluny, tan lluny que fins i tot per­met explo­rar racons de la consciència, de la inconsciència i de les regi­ons men­tals que fan de fron­tera entre tots dos estats.

El somni blau s’interessa per aquest aspecte con­cret de la prosa de Mercè Rodo­reda. Amb aquesta anàlisi, he vol­gut estu­diar les obres de l’escrip­tora bar­ce­lo­nina a la llum dels som­nis, d’aques­tes per­cep­ci­ons noc­tur­nes que per­me­ten acce­dir a la part més fonda dels per­so­nat­ges. En el pas­sat, altres recer­ques s’han interes­sat per aquest mateix aspecte, però ho han fet des d’un punt de vista par­cial –només estu­di­ant-ne alguna obra–, com és el cas del tre­ball de Pere Roselló o amb un enfo­ca­ment psi­co­a­nalític, en el cas de l’estudi de Loreto Bus­quets. Aquesta inves­ti­gació vol, en canvi, ofe­rir una visió de con­junt dels som­nis de la prosa de Rodo­reda i deli­mi­tar-ne un cor­pus de tex­tos com­plet. És per aquesta raó que en un pri­mer estadi del tre­ball vaig selec­ci­o­nar tots els pas­sat­ges de les novel·les i dels con­tes en els quals es narra el somni d’algun dels per­so­nat­ges. Estan tots aple­gats a l’annex i, com ara expli­caré, són nom­brosíssims.

Entre la pri­mera novel·la del 1931, Sóc una dona hon­rada?, i l’última publi­cada en vida el 1980, Quanta, quanta guerra..., més d’una cin­quan­tena de som­nis des­fi­len per les pàgines de l’obra nar­ra­tiva de Mercè Rodo­reda. En total, entre som­nis, somi­e­jos i visi­ons, inclo­ent-hi també les novel·les que l’autora va dei­xar ina­ca­ba­des, he pogut comp­tar cin­quanta-cinc fenòmens onírics.

Tan sols a la Plaça del Dia­mant hi lle­gim cinc som­nis, i una visió produïda per la fam i l’hor­ror. A Mirall tren­cat hi ha sis fenòmens onírics i a Quanta, quanta guerra..., dotze. Puc dir, per tant, que es tracta d’un cor­pus ben nodrit; molts dels con­tes i novel·les inclo­uen som­nis, somi­e­jos i visi­ons, i el que resulta pot­ser més reve­la­dor és que puc cons­ta­tar que, a mesura que avança la seva car­rera d’escrip­tora i les seves obres ate­nyen la madu­resa literària, Rodo­reda va con­ce­dint més i més importància als fenòmens onírics. [...]

Com es posa de mani­fest en la sobre­a­bundància de per­cep­ci­ons oníriques, el somni és un recurs capi­tal en la prosa de Mercè Rodo­reda. De fet, l’empresa d’estu­diar aquest aspecte de la seva nar­ra­tiva se’m va impo­sar des del començament com una neces­si­tat òbvia, perquè, si bé és cert que entre els crítics i els acadèmics hi ha hagut, de sem­pre, una gran una­ni­mi­tat a l’hora de con­si­de­rar que la prosa d’aquesta autora és essen­ci­al­ment onírica, tan­ma­teix, fins al moment, no s’havia escrit mai un tre­ball que tractés del tema en pro­fun­di­tat.

Aquesta era pre­ci­sa­ment la meva fita. Ara bé, per molt que m’he endin­sat en els som­nis de la prosa de l’escrip­tora tot el que m’ha estat pos­si­ble, el meu tre­ball no és, ni de bon tros, un tre­ball tan­cat. És més aviat una passa que enceta un camí que crec que cal recórrer. Les múlti­ples lec­tu­res que es fan de les obres d’aquesta autora no poden estal­viar l’esforç de sos­pe­sar i de pre­gun­tar-se a quins motius obe­eix que els seus per­so­nat­ges somiïn tant. Les inter­pre­ta­ci­ons de les seves novel·les i dels seus con­tes han de comp­tar també amb la veri­tat literària que s’amaga en el revers de la vigília. Si l’escrip­tora va detu­rar-se a crear prop de cin­quanta som­nis i diver­ses visi­ons per als seus per­so­nat­ges, penso que hi ha prou raons per escol­tar amb atenció aquests pas­sat­ges onírics.

En el meu cas, vaig intuir ja d’entrada que Mercè Rodo­reda era una de les veus literàries del segle XX que millor havia sabut cop­sar i plas­mar la potència reve­la­dora dels som­nis. D’aquesta manera intuïtiva, però, no em feia una idea de la gran quan­ti­tat de som­nis que cus­to­di­a­ven les seves obres. Això sí, m’ado­nava que, des d’Aloma fins a la Colo­meta pas­sant per molts dels pro­ta­go­nis­tes dels con­tes, els per­so­nat­ges de Rodo­reda tenien som­nis que esde­ve­nien simbòlics, uns som­nis que, per la qua­li­tat de l’estra­nyesa i pel seu plan­te­ja­ment estètic, pro­por­ci­o­na­ven infor­mació molt valu­osa sobre la seva vida inte­rior.

Era ben cons­ci­ent que, en cap cas, els som­nis que apa­rei­xen a les seves pàgines eren orna­men­tals o secun­da­ris. És per això que em vaig deci­dir a estu­diar-los, i amb l’estudi no només vaig con­fir­mar les meves intuïcions de par­tida i em vaig sor­pren­dre per la gran quan­ti­tat de som­nis que bro­lla­ven de les seves pàgines, sinó que, a més, em vaig ado­nar d’una carac­terística nar­ra­tiva que no pre­veia: els som­nis de les obres de Rodo­reda estan tei­xits en l’estruc­tura pro­funda de la trama i és aquesta estruc­tura tra­vada la que pro­ve­eix de sig­ni­fi­cat i de sim­bo­lisme les seves obres.

La matèria onírica està tre­ba­llada d’una manera molt pre­cisa per poder-se enllaçar amb la vigília dels per­so­nat­ges. De fet, per a l’escrip­tora, pouar en l’ànima i en la vivència dels per­so­nat­ges volia dir pre­ci­sa­ment repre­sen­tar la dua­li­tat de la vigília i del somni. Entre tots dos estats de la consciència esta­bleix, de manera sem­blant a la que s’arti­cula en les dues cares del mirall, una sèrie de res­sonàncies i d’ecos. El somni d’amor de l’Armanda a Mirall tren­cat té refle­xos i res­sons en el pla de la seva experiència en la vigília —el seu amor per Eladi Far­ri­ols—, però al mateix temps res­sona i vibra també en els símbols de la cul­tura occi­den­tal —l’àngel, la lluna, el melic. [...]

El tre­ball lite­rari de Rodo­reda per repre­sen­tar els som­nis i dotar-los de sig­ni­fi­cació en el relat s’ins­criu en una llarga tra­dició que beu dels tex­tos antics i que s’emmi­ra­lla, per exem­ple, en el somni que Zeus envia a Agamèmnon al cant II de la Ilíada o en el de Penèlope i les oques al cant XIX de l’Odis­sea. És una tra­dició que va pas­sant pels som­nis pre­mo­ni­to­ris de Josep al Gènesi i per les Con­fes­si­ons de sant Agustí fins a arri­bar a obres clàssi­ques de la lite­ra­tura cata­lana com Lo somni, de Ber­nat Metge, i Soli­tud, de Víctor Català. És una tra­dició que viu l’esplen­dor medi­e­val amb obres com Les mil i una nits, que s’insu­fla al tom­bant del Renai­xe­ment i del Bar­roc amb exem­ples tan cèlebres com el del somni del Qui­xot dins de la cova de Mon­te­si­nos o com els som­nis de Somni d’una nit d’estiu, de Shakes­pe­are, que s’aprima amb el raci­o­na­lisme de la Il·lus­tració i que mira d’arri­bar fins al dar­rer extrem en el Roman­ti­cisme.

A més de beure d’aquesta tra­dició tan fecunda, l’interès de Mercè Rodo­reda pels som­nis també s’emmarca en els movi­ments artístics con­tem­po­ra­nis a la seva car­rera. Les avant­guar­des del segle XX –i en espe­cial el Sur­re­a­lisme– con­si­de­ren, com ja ho havien fet en part el Roman­ti­cisme i el Moder­nisme, el somni un camí d’explo­ració artística. Pre­ci­sa­ment, aquest camí d’explo­ració cre­a­tiva tan fructífer és molt pre­sent en la tra­jectòria artística de Mercè Rodo­reda. Com cons­ta­ten les car­tes que escri­via des de París a Joan Prat l’estiu de l’any 1953, Rodo­reda acu­dia sovint a les expo­si­ci­ons de pin­tura que es feien a la capi­tal fran­cesa, refle­xi­o­nava sobre els pro­ce­di­ments artístics de pin­tors com Miró, Klee, Dubuf­fet i Kan­dinsky, ella mateixa con­re­ava algu­nes d’aques­tes tendències artísti­ques en les seves aqua­rel·les i els seus colla­ges, comen­tava els meca­nis­mes nar­ra­tius de les pel·lícules del moment... En defi­ni­tiva, s’interes­sava per les avant­guar­des i pels movi­ments cre­a­tius del seu temps, movi­ments que, sens dubte, van mos­trar-se for­ta­ment inter­pel·lats pels uni­ver­sos onírics.