El dia de la marmota

Una gran part dels inde­pen­den­tis­tes ens vam sen­tir frus­trats l’octu­bre del 2017 per no haver pogut acon­se­guir l’objec­tiu d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent. La repressió prèvia i poste­rior a l’1 d’octu­bre també va afe­gir un grau més de dolor que ha difi­cul­tat la gestió del postoc­tu­bre dels polítics i de la soci­e­tat cata­lana. La decepció pot gene­rar escep­ti­cisme i un grau més gran d’exigència als polítics, dei­xar de creure en cer­tes pro­me­ses si no estan fona­men­ta­des i en una visió més clara de les for­ces que tenim i del que pot fer un estat. Però aquest grau de madu­resa política es veu difi­cul­tat, ja que els res­pon­sa­bles de l’1 d’octu­bre no han pogut retre comp­tes als ciu­ta­dans cata­lans (al ser o bé a l’exili o a la presó). Una altra solució és tan­car-se en un mateix i negar la rea­li­tat repe­tint-nos els matei­xos lemes una vegada i una altra.

L’espai post­con­ver­gent sem­bla atra­pat en el dia de la mar­mota, com a la famosa pel·lícula on Bill Mur­ray es veia obli­gat a repe­tir el mateix dia un cop rere un altre. Aquest espai torna a reor­ga­nit­zar-se en un pro­jecte “que no és ben bé un par­tit”. Han anat de pro­jecte nou en pro­jecte nou: CDC, PDe­CAT, Junts per Cata­lu­nya, Crida i ara el “par­tit que no és ben bé un par­tit”. Cap pro­jecte està lliure d’haver patit cri­sis inter­nes, però quan t’has de refun­dar contínua­ment és perquè hi ha una cosa que no es resol del tot.

L’espai post­con­ver­gent torna a fer cri­des al vol­tant d’“exe­cu­tar ara sí la via uni­la­te­ral”, sobre “el nou adve­ni­ment del pre­si­dent legítim Car­les Puig­de­mont”, tor­nen a sonar “plans mes­tres” i ens torna “a mirar el món”. Hi ha cri­des a pre­pa­rar-nos per a la immi­nent col·lisió amb l’Estat. Diri­gents d’aquest espai ens pre­sen­ten dis­cur­sos de purisme inde­pen­den­tista on s’asse­gura que “Afir­mar que no som prou gent és l’única manera de ser-ne menys”. Resulta sor­pre­nent que algú que es mou en l’àmbit acadèmic afirmi que fer una anàlisi rea­lista de la rea­li­tat sigui quel­com nega­tiu.

Altres pro­jec­tes inde­pen­den­tis­tes han anat una mica més enllà (no massa) del dol poste­rior a l’octu­bre del 2017 i han esta­blert les bases per pot­ser, per pri­mer cop, superar el 50% dels vots inde­pen­den­tis­tes en unes elec­ci­ons i forçar l’Estat a dia­lo­gar, tot i saber que el diàleg amb l’Estat sem­pre serà molt limi­tat. Men­tres­tant el món post­con­ver­gent segueix atra­pat en aquest dia de la mar­mota, ofe­rint-nos una rup­tura ima­ginària, que no es donarà ni a curt ni a mitjà ter­mini, una oferta d’acció uni­la­te­ral que no té cap pos­si­bi­li­tat de fruc­ti­fi­car (no amb la cor­re­lació de for­ces i legi­ti­mi­tat actu­als), i que no deixa de ser pur foc d’ence­nalls, ja que mai han inten­tat exer­cir la uni­la­te­ra­li­tat.

La male­dicció del dia de la mar­mota es trenca quan Bill Mur­ray deci­deix pren­dre’s seri­o­sa­ment el seu paper de peri­o­dista i fer la seva feina. Pot­ser el món polític post­con­ver­gent sor­tirà d’aquest dia de la mar­mota per­petu quan deci­deixi que fins i tot per acon­se­guir la inde­pendència el que cal és política i no tant relat buit.