Mascaretes obligades

Ja ho tenim aquí i no ha estat cap sorpresa. Era de preveure i si s’hagués tractat del número gros de la loteria el premi hauria estat molt repartit, perquè hi hauria hagut molts encertants. Parlo de l’obligació, anunciada per la Generalitat, de sortir de casa amb la mascareta posada. S’ha tallat d’arrel la bonhomia del govern que deixava en mans dels ciutadans, i del seu sentit comú, l’ús adequat de les màscares, que l’estiu ha transformat per a molts en instruments de tortura. La decisió, com totes les que generen controvèrsia, ha fet esclatar les xarxes socials i les tertúlies de saló, que l’han qualificat, per donar només dos exemples extrems, o bé com la solució definitiva a la pandèmia o bé com una conxorxa institucional per posar fi a les llibertats individuals ja mig estabornides per una gestió de la Covid amb moltes mancances. Ni una cosa ni l’altra, crec jo. D’una banda, ni els mateixos experts tenen una opinió unànime sobre si les mascaretes, totes les mascaretes, eviten el contagi. I de l’altra, parlar d’atac a les llibertats elementals pel fet de portar un drap al nas i a la boca és exagerat. Exagerat i egoista, si em permeteu. No conec ningú que li agradi portar un morrió quan els termòmetres pugen, però sí que sé molta gent que ha assumit aquest mínim sacrifici en benefici de la resta de la comunitat. És un gest, potser només això, però, pel que es veu, molts no són capaços d’acceptar-lo amb l’excusa, l’argument pseudocientífic o la manca absoluta d’empatia amb el veí. Multar pel fet de no dur la mascareta no és la millor solució, ni tan sols l’única. Però segur que és la més fàcil, perquè amenaçar amb multes, encara avui, té uns resultats prou satisfactoris. Llàstima que en ple segle XXI, amb una societat més evolucionada, més connectada, més comunicada, siguem encara esclaus dels nostres propis interessos, deixant en mans de les administracions la gestió del bé comú. Perquè jo porto la mascareta per mi, però també per tu.