Burca que «burcaràs»

Barcelona ha estat, per ara, l'última etapa d'aquesta afició desmesurada a prohibir el vel, el mocador, el burca o qualsevol peça o vestit que s'identifiqui amb creences o costums d'origen islàmic. Les decisions municipals preses en aquest sentit han anat incrementant progressivament la polèmica sobre aquesta qüestió i també el cansament de tots els que trobem que la nostra hipocresia social està arribant massa lluny. Perquè, en realitat, és el rebuig de tot allò que ens és estrany el que ens empeny a regular o prohibir aquestes formes de vestir i no pas la defensa de res ni de ningú com volem fer creure amb arguments perfectament rebatibles.

Com podem justificar que ningú no vesteixi amb burca o vel mentre pels nostres carrers trobem persones amb sotana, vestits de morts vivents o amb crestes pintades, collaret de gos i anelles de vedell penjant del nas? Com podem argumentar que ho prohibim per raons de seguretat o d'identificació de les persones si mai ningú no identifica ningú, ni tan sols els que delinqueixen?

Com podem parlar de riscos potencials per una cara oculta quan a cara descoberta circulen bandes amb bats de beisbol, barres de ferro i pals? Com podem assegurar que aquesta forma de vestir denigra la condició femenina quan pel carrer podem observar noies i dones vestides amb faldilles de la dimensió d'un cinturó, pantalons que deixen el cul a l'aire o samarretes que fan de sostenidor?

No em malinterpretin: no m'oposo a cap d'aquestes particulars formes de vestir. Segurament, com vostès, confio en el dret que aquestes persones tenen a lluir-se o a fer el ridícul en exercici de la seva llibertat i fins i tot ens hem acostumat a conviure-hi. No hauríem de donar la mateixa oportunitat a les dones que vesteixen els burques i els vels en comptes de provocar que s'hagin de quedar a casa i que es reforci el domini que exerceixen sobre seu el masclisme i la religió? Reclamem llibertat per a elles però no volem donar-los-la nosaltres. Reclamem llibertat per a elles però oblidem que la llibertat no és un bé que aparegui, ens posseeixi i ens faci lliures per sempre més ni tampoc una condició que pugui ser atorgada per la convicció dels altres. La llibertat és una conquesta, una meta al final d'un trajecte, el fruit d'una presa de consciència. La llibertat no abraça ningú sinó que ha de ser abraçada per qui la vol. I la consciència de voler-la només arriba a través de l'educació, del coneixement. En això és en el que hauríem d'esforçar-nos i no a prohibir.