Interí -ina

«Que ser­veix, exer­ceix un càrrec, suplint la falta d’una altra cosa, d’un altre». Això ens diu el Diec2 sobre els interins. Sem­bla­ria que la clau de la defi­nició és el verb «suplint», això seria en situ­a­ci­ons nor­mals, però a les admi­nis­tra­ci­ons espa­nyo­les, -sí nois, és el que hi ha- aquesta defi­nició està des­di­bui­xada i l’últim mot és el que balla. «Un altre». Aquest «altre» és una entelèquia. Filant gros, gai­rebé la mei­tat del per­so­nal de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques far el paper d’aquest «altre», i ho fa de fa anys, molts anys: tres, sis, nou... i el tema cou. No es pot suplir «un altre» si aquest «altre» no exis­teix, perquè s’ha jubi­lat, perquè s’ha tras­lla­dat o perquè no ha exis­tit mai.

Per entrar a tre­ba­llar a l’admi­nis­tració pública has de demos­trar que ho sabràs fer amb un exa­men. Si ets dels millors tens una feina esta­ble bas­tant asse­gu­rada, però la prova només diu que ets capaç de fer la feina. També es pot con­si­de­rar que si por­tes tres, sis, nou dotze... anys fent bé la feina, és que ets hàbil i capaç de fer-la, atès que l’aco­mi­a­da­ment dels interins és fàcil i de franc, per tant, si algú no fa bé la feina, o molesta, se’n va al car­rer. A la teo­ria o a la pràctica podem con­si­de­rar que s’ha demos­trar a bas­ta­ment la capa­ci­tat de fer una feina, però ara per ara, només amb la teo­ria pots ser «un» i amb la pràctica ets «un altre».

La Unió Euro­pea ha dic­ta­mi­nat que aquesta taxa de tem­po­ra­li­tat és inad­mis­si­ble i que cal redreçar la manera de fer les coses, però les admi­nis­tra­ci­ons espa­nyo­les han aga­fat la tàctica habi­tual del qui dia passa any empeny, i espe­rar que les coses se solu­ci­o­nin soles o que la gent se’n cansi. La Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya no ha actuat pas gaire dife­rent de les altres i no podem dir que en aquest cas sigui cap model de gestió, ni ens per­meti albi­rar les bon­dats d’una hipotètica admi­nis­tració inde­pen­dent, i això és doble­ment trist, no només per la mala feina, sinó perquè això car­rega d’argu­ments a tots aquells que diuen que per con­ti­nuar igual, no cal moure res.

Hi ha pla­ta­for­mes d’interins i sin­di­cats que han començat a denun­ciar judi­ci­al­ment a les admi­nis­tra­ci­ons i a gua­nyar els judi­cis. Per altra banda s’ha pre­sen­tat una pro­po­sició de Llei al Par­la­ment per endreçar d’una vegada per totes aquest galli­ner. Al final arri­ba­rem al cap del car­rer, si no hi ha valen­tia política per arre­glar-ho tot de cop, les deman­des col·lap­sa­ran els jut­jats, endeu­ta­ran a tre­ba­lla­dors i admi­nis­tra­ci­ons, i tot­hom aca­barà més pobre i amb un ambi­ent més viciat, tot per no voler arri­bar a un acord. Res de nou a la vista.