La feblesa de la norma

Una norma és una raó per actuar, per sen­tir i per pen­sar. Quan el sen­tit d’una norma és una raó per actuar, aquest sen­tit per­so­nal o par­ti­cu­lar es con­ver­teix en obscè quan es busca només el bé per­so­nal en con­tra del bé comú. Quan la norma és impo­sada per un govern s’entén, teòrica­ment, que aquesta emana per dele­gació del poble. Però quan el seu com­pli­ment és indi­vi­dual i volun­tari, al ciu­tadà no se li pot impu­tar el seu incom­pli­ment. És el cas de les reco­ma­na­ci­ons que sen­tim diària­ment. El que és nor­mal, o la norma, s’explica a par­tir de les expec­ta­ti­ves que tenen les per­so­nes sobre el que s’ha de fer i que és comú entre la majo­ria de les per­so­nes. Tota norma o reco­ma­nació genera expec­ta­ti­ves de con­ducta però aques­tes no sem­pre es com­plei­xen. En aquests dar­rers dies tenim molts exem­ples de reco­ma­na­ci­ons ofi­ci­als que no es com­plei­xen perquè la seva apli­cació indi­vi­dual no va acom­pa­nyada de la falta de segui­ment, cosa que com­porta un grau sig­ni­fi­ca­tiu d’incom­pli­ments. Les cau­ses d’aquests són molt vari­a­des però es poden agru­par en cau­ses cul­tu­rals, d’edat, d’esta­tus social, de for­mació, de consciència i de recepció dels mis­sat­ges que arri­ben només a través de con­sig­nes des dels mit­jans de comu­ni­cació. Les nor­mes de pro­tecció per­so­nal i l’apel·lació a la res­pon­sa­bi­li­tat no tenen el mateix grau de com­pli­ment en tots els sec­tors soci­als i això com­porta que l’esforç d’una majo­ria pot veure’s anul·lat per l’incom­pli­ment d’una mino­ria.

Això ho veiem amb les reco­ma­na­ci­ons sobre les mesu­res de pro­tecció sanitària que una gran majo­ria com­pleix però una mino­ria no. Són pre­vi­si­bles, aques­tes situ­a­ci­ons? Lamen­ta­ble­ment sí, són situ­a­ci­ons iden­ti­fi­ca­des i pre­vi­si­bles que no es con­tro­len. Els diver­sos brots al Segrià i en altres zones de Cata­lu­nya són un avanç del que pot pas­sar aquí poc temps. Les solu­ci­ons són molt com­ple­xes i no pas­sen exclu­si­va­ment per regu­la­rit­zar les con­di­ci­ons de tre­ball i els per­mi­sos de residència. Aques­tes desit­ja­des con­di­ci­ons de tre­ball que sí que com­plei­xen les empre­ses càrnies tam­poc han evi­tat els con­ta­gis en aquest sec­tor. Les cau­ses són altres i per apli­car solu­ci­ons efec­ti­ves ens hau­rem de treure la màscara de la hipo­cre­sia i dir les coses pel seu nom afron­tant la rea­li­tat encara que no agradi. Un com­por­ta­ment hipòcrita que calla allò que es pensa o s’explica en pri­vat. Hi ha molta gent atu­rada i molts ERTO que podrien ofe­rir un ser­vei a la soci­e­tat a canvi de les pres­ta­ci­ons soci­als com ja suc­ce­eix en altres comu­ni­tats. No sem­bla rao­na­ble que vin­guin de fora, amb con­trac­tes pre­ca­ris, enga­nyats, i en con­di­ci­ons gens dig­nes, quan tenim aquí gent sense feina. No obli­dem tam­poc que la per­cepció d’ajuts o de renda mínima genera una pica­resca que costa d’atu­rar perquè forma part del nos­tre ADN. Els ajuts són un recurs impres­cin­di­ble i neces­sari per evi­tar l’aug­ment de la bretxa social però han d’anar asso­ci­ats a un segui­ment i un con­trol. Cal regu­lar com s’ator­guen els ajuts i quin con­trol s’aplica sobre les ins­ti­tu­ci­ons que els dis­tri­bu­ei­xen reforçant l’exer­cici d’una res­pon­sa­bi­li­tat forçada que impe­deixi els abu­sos i els fraus més habi­tu­als i cone­guts. I si per fer això cal més con­trol i san­ci­ons, es fa. Fer el con­trari és cons­truir una soci­e­tat tram­posa que només vet­lla pel bé indi­vi­dual afa­vo­rit per un pro­tec­ci­o­nisme mal entès, cap­tiu de les reac­ci­ons dels sec­tors soci­als. No ens estra­nyi, doncs, que els països del nord, conei­xe­dors del pro­blema, no se’n refiïn i que els par­tits d’ultra­dreta crei­xin en escons en les elec­ci­ons.