A Guille

Esti­mat Gui­lle:

Sento la neces­si­tat d’escriure aques­tes rat­lles per dema­nar-te perdó. Miro d’expli­car-me. Vas arri­bar a la meva vida fa tres anys. Vas ser una ale­nada d’aire fresc. Bé que ho saps. Quanta ener­gia i inte­gri­tat con­cen­trada en un cos de trenta anys. Vius la vida amb una lli­ber­tat exqui­sida, a esto­nes enve­ja­ble. El terme covar­dia no cap al teu dic­ci­o­nari vital. I això que no sem­pre t’ho han posat fàcil, sent un home que va trans­for­mar la seva gran passió, la dansa ori­en­tal, en la seva pro­fessió. La teva auten­ti­ci­tat ha gua­nyat valor a mesura que he sabut tot el pati­ment que, per desgràcia, acu­mu­les a la pell. Anys de bullyng a l’escola i al teu poble natal, aque­lla nit ballant a una tele­visió esta­tal en què un famós publi­cista que cobrava a canvi de des­tros­sar vides des del jurat et va pre­gun­tar si el que neces­si­ta­ves no era una ope­ració de canvi de sexe, o recent­ment, quan vas ser agre­dit enmig del car­rer per uns des­ce­re­brats pel sim­ple fet d’esti­mar com et dona la real gana. I per què et vull dema­nar perdó? Doncs perquè mal­grat tot el que t’admiro i t’estimo, con­fesso que hi ha ins­tants en què desitjo que els meus fills no siguin com tu. Quan veig que els atacs homòfobs repun­ten i que aquells que t’ata­quen sense pie­tat gua­nyen suport a les urnes, em pos­se­eix una por incon­tro­la­ble (suposo que es diu amor irra­ci­o­nal de mare) que em porta a pen­sar que, si són com tu, esta­ran con­dem­nats a patir. Em dura poc, però admeto aver­go­nyida que em passa. I automàtica­ment m’esgar­rifo en obser­var com l’extrema dreta pene­tra en el meu marc men­tal. Per­fo­rar les nos­tres con­vic­ci­ons és la seva gran victòria. Mal­grat sigui per la via de l’hor­ror. I sento cal­freds. No ho puc per­me­tre. No ho penso per­me­tre. Ales­ho­res, per sort, sé que no només vull que els meus fills s’assem­blin a tu, sinó que estic con­vençuda que el món seria millor si tots fóssim com tu.